Subscriu-te

Crítica

González i l’OBC brillen amb les “primeres” de Beethoven i Brahms

© Assumpta Burguès (foto d’arxiu)

Temporada OBC. Dir.: Pablo González. Beethoven: Simfonia núm. 1. Brahms: Simfonia núm. 1. L’Auditori. 20 de gener de 2012.

Per Lluís Trullén

Les primeres simfonies de Beethoven i Brahms van ser les protagonistes de la programació del concert que l’OBC, sota direcció del seu titular Pablo González, va oferir el passat cap de setmana. Són dues obres estrenades, respectivament, els anys 1800 i 1876, que van marcar l’inici de la trajectòria simfònica d’ambdós compositors, noms que van donar com a fruit celebèrrimes pàgines cabdals per la història de la música. D’ambdues obres, de repertori obligat per a tota orquestra simfònica, s’han realitzat diversitat d’interpretacions des de multitud de punts de vista i la seva força musical, varietat temàtica, instrumentació magistral i melodies inoblidables, les converteixen en obres que tot melòman coneix a bastament gràcies a la seva popularitat.

González i l’OBC van oferir una destacada interpretació d’ambdues composicions. De la simfonia de Beethoven va destacar la proliferació d’idees interpretatives amb una bona resposta de l’Orquestra i en què la vivacitat, la fortalesa i l’elegància en la difusió de les estructures netament clàssiques fluïen amb una notòria plasticitat, adient a la modalitat major de la simfonia. Una versió oberta que cuidava amb claredat el plantejament estructural netament clàssic de cadascun dels moviments i que reflectia per sobre de tot una lluminositat certament atractiva. El plantejament de González semblava recollir la contundència que atorguen les sonoritats dels instruments moderns amb una lectura propera a aquella vivacitat que emana de les versions històriques en la línia de Gardiner. Una interpretació summament atractiva, amb una bona resposta de totes les línies de l’Orquestra.

I si de la simfonia beethoveniana van emanar les sonoritats clàssiques, en la Simfonia en Do menor de Brahms, tota la plenitud romàntica que sorgeix de la seva diversitat temàtica va convertir-se en nou protagonista a la segona part. Una interpretació de qualitat inqüestionable, amb un Pablo González que va demanar de l’Orquestra, ara ja amb tots els efectius, diversitat de plans sonors, varietat de dinàmiques i en certs moments –i concretament en l’inoblidable darrer moviment– un tempo notòriament exigent. Un Brahms que va tenir una resposta orquestral de gran qualitat tècnica, amb unes cordes cohesionades, amb unes fustes càlides i un metall majestuós i que per sobre de tot cercava la contundència, la solidesa i l’apassionament que traspuen els seus temes melòdics. La direcció, detallista, amb una resposta orquestral d’indubtable qualitat, ens va permetre assaborir els elements clàssics i romàntics que respectivament marquen el punt de sortida simfònic de dos dels estendards del segle XIX germànic.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *