Subscriu-te

Crítica

Gran final de temporada

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

PORGY & BESS de George Gershwin. Llibret d’Ira Gershwin i DuBose Heyward. Xolela Sixaba. Nonhlanhla Yende. Mandisinde Mbuyazwe. Siphamandla Yakupa. Arline Jaftha. Tshepo Moagi. Miranda Tini. Producció de la Cape Town Opera. Directora escènica: Christine Crouse. Director musical: Tim Murray. LICEU. 11 DE JULIOL DE 2014.

Per Mercedes Conde Pons

Tota una generació –entre la qual s’inclou qui signa– no havia pogut veure mai al Gran Teatre del Liceu Porgy & Bess, una de les òperes del segle XX més conegudes i més significatives en la història del gènere, per la inclusió d’elements propis del jazz i el blues en la seva gènesi, com el sincopat ritme de ragtime i l’ús normalitzat del saxo dins de l’orquestra, entre d’altres. George Gershwin va aconseguir crear una obra mestra assimilant el model operístic estàndard que havia conegut a Europa als gustos i interessos dels nord-americans de l’època, tot assolint-hi un ensambladura perfecta del que ha de ser l’evolució del gènere operístic i que, en el seu cas, data de l’any 1935.

Un total de 32 anys són molts anys sense poder gaudir de la inusual història d’amor entre Porgy i Bess, dos repudiats de la societat en un barri marginal de Charleston (Carolina del Sud) segons la versió original, que la companyia d’òpera de Ciutat del Cap (Sud-àfrica) que la presenta a Barcelona situa a Soweto, al sud-oest de Johannesburg. Un canvi aparentment intranscendent per a nosaltres, però que als intèrprets de l’òpera –pràcticament tots provinents de Sud-àfrica– permet d’adaptar mínimament a la seva realitat, fent servir la llengua afrikaans en els diàlegs no escrits i mostrant una bandera simbòlica de l’Església africana. Només hi trontolla la destinació d’Sportin’ Life i Bess: Nova York és tan lluny de Soweto…, que gairebé sembla impossible que mai hi puguin arribar.

És tot un encert que la direcció del Gran Teatre del Liceu decidís recuperar l’activitat artística al Liceu i sorgís, doncs, la possibilitat de fer aquest Porgy & Bess de Gershwin que, per les seves peculiaritats, resulta difícil de fer amb cantants europeus. La Cape Town Opera és, per a nosaltres, una companyia totalment desconeguda, però darrere hi ha un sistema envejable d’acadèmia operística que ja voldríem tenir aquí –Christina Scheppelmann, de fet, ho té en cartera– i que permet muntar un títol força coral com és aquest amb cantants únicament del planter sud-africà i oferir-ne fins a dos repartiments diferents al llarg de les deu funcions programades fins al 19 de juliol. Una sorpresa absoluta, doncs, la del conjunt de solistes, que van mostrar no només bons dots com a cantants, sinó també a nivell actoral, i del magnífic cor de la Cape Town Opera, premiat el 2013 com a cor de l’any dels Premis Internacionals d’Òpera a Londres. Un cor, a més, format igualment per cantants com per ballarins, és a dir, per cantants ballarins que assumien amb una eficàcia tremenda la doble tasca encomanada, i fent l’enveja de qualsevol teatre operístic europeu (i nord-americà).

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

Les veus femenines van destacar més que no pas les masculines, començant per la Clara de Siphamandla Yakupa, soprano de veu lleugera i color brillant ideal per al “Summertime” amb què s’obre l’òpera. Magnífica a tots els nivells la Serena d’Airline Jaftha, que va defensar amb molt més que dignitat l’estremidor passatge “My man’s gone now”, en què la vídua plora la mort del seu marit en mans del droggoaddicte Crown –parella i perdició de Bess–, així com la resta del seu compromès rol. Menció especial per a la camaleònica Bess de Nonhlanhla Yende, provocadora i barroera en el primer acte i diligent i amorosa amb Porgy en el segon abans de trastocar-se en el tercer i esdevenir tot d’una –en una efectiva transformació visual molt corprenedora– la Bess perduda del principi de l’òpera. El rendiment musical dels homes va ser també molt efectiu i, si bé no s’hi van poder percebre veus sorprenents, el que sí que va sorprendre va ser l’enorme agilitat i capacitat d’adaptació escènica de tots els personatges destacats, sobretot –com no podia ser altrament– el Porgy de Xolela Sixaba, agenollat tot al llarg de l’òpera en una plataforma amb rodes per simular la seva invalidesa i baixant esglaons de genolls amb una facilitat sorprenent, que provocava gairebé mal als genolls dels espectadors. Sixaba té un instrument noble però no excessivament dúctil, cosa que va suplir amb una evident voluntat d’expressar la complexa i alhora tan senzilla personalitat del gairebé sant Porgy. Sportin’ Life, al seu torn, va lluir un bell timbre de tenor lleuger posat al servei d’un rol absolutament detestable.

La resta d’intèrprets i solistes van resultar d’allò més convincents, igual que la interpretació de l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu sota la direcció de Tim Murray, que s’ha posicionat amb aquest títol i el de l’any passat –Street Scene de Kurt Weill– com un dels directors especialistes en repertori del segle XX més notables del moment. Amb Murray, la companyia no només va anar sobre rodes, sinó que l’orquestra, fins i tot, semblà que gaudia de la jam session operística. Un molt bon final de temporada per a una de les més rodones dels darrers anys, i en la qual costarà deliberar els propers premis de la crítica que anualment convoca l’associació Amics del Liceu.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *