Subscriu-te

Gran inauguració del Festival Sor

Pavel Steidl. © Vilém Zák (foto d’arxiu)
Pavel Steidl. © Vilém Zák (foto d’arxiu)

FESTIVAL INTERNACIONAL FERRAN SOR. Pavel Steidl, guitarra. Obres de Sor, Tirado, Mertz, Paganini, Legnani i Steidl. JOVE TEATRE REGINA (BARCELONA). 5 DE SETEMBRE DE 2016.

Per Josep Barcons Palau

Fa molt temps que Barcelona està òrfena d’un veritable festival de guitarra. Perquè, ni que sembli paradoxal, el Festival de Guitarra de Barcelona (rebatejat fa dues edicions com a Guitar BCN) no és realment un festival de guitarra. I és que, per estrany que sembli, des que fa deu anys The Project va agafar les regnes d’aquest certamen fundat el 1989 per Ichiro Suzuki com un veritable festeig de la guitarra, la guitarra clàssica (i la no clàssica també) ha deixat de ser la protagonista del cicle per esdevenir-ne, com a molt, un actor secundari relegat –en el millor dels casos– al paper d’acompanyant.

Malgrat la fantàstica iniciativa del Certamen Llobet, que durant un temps ha cobert aquesta orfandat, el Llobet no és un festival pròpiament dit, sinó un cada cop més reputat concurs amb un bon munt d’interessants activitats paral·leles. El cicle Mestres de la guitarra al Palau  que organitza des de fa uns anys Poema -que coprodueix amb el Palau quatre dels seus concerts de guitarra- amb bona visió, sí que porta grans noms de l’instrument a Barcelona (a banda d’interessants propostes pròpies com la lúdica Barcelona 4 Guitars i d’una oferta orientada també al turisme), però no és pròpiament un festival concentrat en un període de temps breu i acotat.

Per això l’arribada del I Festival Internacional de Guitarra Ferran Sor és una notícia extraordinària. I ho és per diversos motius, que provarem d’enumerar. Amb risc de deixar-nos-en uns quants, en limitarem el nombre a les cordes que té l’instrument a què es dedica:

El primer, perquè el Festival omple el buit que hem esmentat que hi ha a la ciutat de Barcelona, oferint 5 concerts de 5 grans noms de la guitarra clàssica en 5 dies consecutius: Pavel Steidl, Zoran Dukić, Àlex Garrobé, Ricardo Gallén i Aniello Desiderio. Són 5 noms que representen, a més, 5 temperaments i 5 maneres molt diferents de tocar. I es dóna l’al·licient que tots interpretaran, almenys, una obra de Ferran Sor.

El segon, perquè –en un gest d’economia i intel·ligència– s’aprofita la presència dels concertistes perquè l’endemà de la seva actuació imparteixin classes magistrals. I perquè, aprofitant el xup-xup que crearan concerts i classes, s’hi conviden lutiers, editors i altres professionals vinculats al món de la guitarra perquè hi exposin el seu treball.

El tercer, perquè el sisè i últim concert del Festival (el de dissabte) és un concert a càrrec dels millors alumnes de les classes magistrals, la qual cosa suposa donar-los un interessant aparador que no acaba amb el concert, sinó que continua amb les eines de difusió que es preveuen posteriorment.

El quart, perquè, contràriament al que acostuma a passar a casa nostra (un país tan petit –sobretot de mires!– on sovint cadascú va a la seva, bo i pretenent ser únic), el Festival Sor ha teixit des de bon principi vincles de col·laboració amb el Certamen Llobet.

El cinquè, perquè és una iniciativa capitanejada pel guitarrista Giuliano Belotti, que ja compta amb diversos patrocinadors i que té l’aval i el suport organitzatiu d’una institució musical amb una llarga trajectòria: l’Escola de Música Joan Llongueres. Un centre situat al barri de Gràcia on es fan les coses ben fetes, que no sols imparteix classe a joves músics i ofereix formació en Rítmica Dalcroze al professorat, sinó que s’atreveix amb l’organització d’un festival.

El sisè, perquè el Festival permetrà posar novament Catalunya al mapa guitarrístic mundial, on ja havia estat gràcies als grans noms que n’han sortit: sense anar més lluny, el mateix Ferran Sor (1778-1839), però també just un segle més tard Miquel Llobet (1878-1938), Emili Pujol (1886-1980) i –castellonenc de naixement, però barceloní d’adopció– Francesc Tàrrega (1852-1909).

I el setè (i amb això ja depassem el tradicional nombre de 6 cordes que té la guitarra, però és que no ens en podíem estar…), perquè és fantàstic que una iniciativa amb seu a Barcelona prescindeixi del nom Barcelona com a marca comercial!

Això és el que abans de començar el Festival es podia intuir sabent una mica d’història i xafardejant-ne la pàgina web. Si el Festival sencer és un exemple d’intel·ligència organitzativa, també ho és el fet d’obrir el cicle de concerts amb Pavel Steidl, un espectacular guitarrista i compositor txec que –si no ens equivoquem– no havia actuat mai a casa nostra.

L’actuació d’Steidl no va decebre, i qui el vulgui escoltar novament podrà recórrer a l’enregistrament que quedarà a l’arxiu del Festival Sor, que engrandirà la sèrie de gravacions seves que corren per Youtube. Una iniciativa magnífica si tenim en compte que el Jove Teatre Regina té una acústica extraordinària per a la guitarra. Steidl s’hi va sentir com a casa i, amb el seu estil peculiar, heterodox i profundament lliure, va lliurar-se absolutament en totes les obres que va abordar. Tot i els vicis que més d’un professor corregiria (una gesticulació facial extrema, un esporàdic murmuri gouldià o certs passatges en què el peu dret portava la pulsació), Steidl és indubtablement un dels grans guitarristes actuals, posseïdor d’un estil tan inconfusible com heterodox, amb una extrema musicalitat i una amplitud de mires i de paràmetres descomunals.

El programa era llarguíssim i la vetllada (regada amb copa de cava final) es va estendre de les nou de la nit a quarts de dotze tocades. Després de l’extensa introducció de Giuliano Belotti glossant la figura d’un Ferran Sor que els assistents (en gran part, guitarristes) coneixien prou bé, el guitarrista txec va entrar a escena amb una guitarra feta a Barcelona. Steidl va explicar que l’endemà duria l’instrument al lloc del passeig de Sant Joan on Francisco Simplicio va construir-la fa aproximadament cent anys.

Steidl va començar amb quatre moviments d’una suposada suite d’“aristòcrates bohemis”: “Allemande,” “Courante”, “Sarabande” i “Bourée” van deixar veure un Steidl que captiva per la seva expressivitat absoluta. Tot i ser un guitarrista d’una agilitat i una tècnica aclaparadores, a la vertiginosa “Bourée” final va haver de baixar una mica el tempo per evitar accidents i precipitacions.

Després d’aquestes obres barroques, va heure-se-les amb diversos minuets clàssics. Primerament, de Pedro Ximenes de Abril Tirado, estricte coetani de Ferran Sor, considerat per molts com el primer compositor clàssic sud-americà. Unes pàgines incidentals en què, novament, va demostrar agilitats màximes, bon humor, diàleg constant amb l’obra i una gamma extensíssima de recursos i de colors. Unes virtuts que van continuar en els sis minuets de l’opus 11 de Sor amb què es va cloure la primera part.

A la segona, en un programa que presentava un pautat viatge estilístic del Barroc a la contemporaneïtat, va continuar amb dues peces del romàntic Johann Kaspar Mertz. En el dolç Liebeslied i en la fràgil Romanze, Steidl es va mostrar encara més imaginatiu i líric que a la primera part.

Després, recreant la trobada entre dos virtuosos com Legnani i Paganini, va tocar diverses pàgines dels dos autors les unes al costat de les altres, en un nou catàleg de recursos aclaparador. Els arpegis vertiginosos, les tirallongues de lligats descendents, els trinats diabòlics…, tot es posava al servei no pas del virtuosisme buit, sinó d’una expressivitat extrema. I sempre amb una llibertat interpretativa digna d’admirar.

Per acabar, el programa finalitzava amb la cèlebre obra del mateix Steidl And you go to Ithaca, too? L’obra –que no és cap remake de Lluís Llach, sinó un sentit homenatge a la compositora i guitarrista txeca Jana Obrovská– va sonar amb la convicció amb què Steidl la defensa sempre. Més que el desplegament de recursos més o menys aclaparadors i sorprenents (ús de cant harmònic, de recursos percussius, de citacions humorístiques…), l’obra va captivar per la dimensió elegíaca que tenia a les mans d’Steidl. Com a bisos (després d’uns aplaudiments massa freds: ¿qui sap si pel cansament i la saturació de més de dues hores de música?), Steidl va acabar amb la seva Humoreske i amb la també humorística Lambada für Elise, que són un perfecte exemple del tarannà eclèctic i captivador del guitarrista txec.

El d’Steidl ja ha passat, però qui vulgui gaudir de més concerts de guitarra d’altíssim nivell té una cita ineludible cada nit al Jove Teatre Regina fins aquest proper dissabte dia 10. Val molt la pena anar-hi!

1 comentari

  • Benvolgut Josep,
    Donar-te les felicitacions per aquesta crítica no solament del concert sino també del context actual de la guitarra clàssica en aquesta ciutat. Ja era hora que aquesta excel·lent inicitativa sortís d’una escola de música, encara que la Escola de Música Joan Llongueres no sent de les més prestigioses en l’instrument de la guitarra, l’encoratjament i l’entusiasme proposat des de la direcció artística del guitarrista italià Giuliano Belotti. De ben segur que li reportarà en el temps una solidesa pedagógica en el noble art de la guitarra clàssica.
    Per altra banda, comentar-te que el mestre Pavel Steidl va realitzar un concert din del Certamen Llobet 2007, concretament el diumenge 4 de novembre, a les 19:30h a l’Auditori Eduard Toldrà del Conservatori Municipal de Música de Barcelona. Hem tingut l’oportunitat de poder gaudir de gran mestres en el Certamen Llobet, i estem orgullosos que tan prestigiosa escola hagi agafat el relleu dels grans concerts solistes del panorama guitarrístic mundial.
    Salutacions cordials,

    Jordi Pizarro
    Coordinador Certamen Llobet

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *