Subscriu-te

Guia ‘infal·lible’ per gaudir de la música clàssica

David Puertas Esteve: 100 coses que has de saber de la música clàssica.
Una guia infal·lible per saber quan s’ha d’aplaudir
231 pàgines
Cossetània Edicions, Barcelona, 2020

Una de les tendències i modes editorials en la divulgació de coneixements sobre una matèria rau en el comentari d’un nombre elevat de qüestions essencials i peculiaritats en capítols específics. Alguns d’aquest tipus de llibres tenen una redacció simple, pobra i massa directa, amb exposicions insulses, parcials o redundants en banalitats, ja siguin en el fons o en la forma. El que David Puertas Esteve dedica a la música clàssica dins l’exitosa i profusa sèrie “100 coses sobre…” de la vallenca Cossetània Edicions no peca d’aquests defectes i, a més, resulta escaient en l’enfocament del contingut. Sap trobar el punt d’amenitat, imprevisibilitat i varietat sense banalitzar-se, ni caure en digressions innecessàries, bo i servint-se d’una redacció planera, didàctica i puntualment divertida, que integra una gran quantitat de referències encapçalades –sovint– per uns títols enginyosos.

Dividit en deu blocs i cent capítols breus que no superen les dues planes, David Puertas aborda conceptes, personalitats essencials i comenta obres concretes establint un panorama molt complet amb pinzellades sobre qüestions sociològiques, històriques, estètiques, formals i terminològiques que són amanides per anècdotes, curiositats i dades d’actualitat. No debades la seva trajectòria musical té traces polièdriques, ja que ha exercit en gairebé totes les facetes de la música: com a intèrpret, com a professor, com a divulgador, com a programador, com a arranjador i com autor de guions per a espectacles musicals.

En els aspectes concrets s’agraeixen els incisos i les dades sobre la música a Catalunya. En aquest sentit cal destacar el capítol 69, dedicat a la tradició coral, el 82 sobre el Llibre vermell de Montserrat, el 89 dedicat a Enric Casals i la recomanació de compositors catalans en la selecció de cent obres per escoltar, que inclou Robert Gerhard i les Soirées de Barcelona, Joaquim Serra i el poema simfònic Puigsoliu, Pau Casals i la sardana Sant Martí del Canigó i també Manel Oltra amb Amor mariner. Entre el més suggeridor i adreçat a un melòman curiós cal destacar el capítol dedicat als compositors més prolífics (capítol 39), a la construcció d’instruments d’època (capítol 52); als festivals, teatres i auditoris (capítols 72 a 79).

L’últim bloc, el desè, aporta un bany de realisme i concreció sobre la música com a negoci i la seva imatge, amb capítols com el 92 versat en els sous dels músics, el 93 sobre els preus de les entrades i el 97 sobre els concursos. Aquests darrers acostumen a ser punts descartats en llibres de divulgació com aquest, però aquí aporten una dosi de realitat per al melòman curiós. Tampoc hi falten temes indestriables de comeses semblants, com la denominació “música clàssica”, el comportament del públic, les dones compositores, el fenomen dels fans, sobre el manteniment dels instruments i els bisos. En relació amb els punts perfectibles, cal assenyalar-hi l’absència d’un esment a Boccherini i la justificació pertinent com a pare del quartet de corda (capítol 34); d’un capítol per a la percussió en el bloc 4 dedicat als instruments; i que són deu i no nou els “mons” compostos per Mahler. Bé, onze si es compta amb Das Lied von der Erde com a “Novena simfonia innominada”, en la línia d’especialistes com el recordat Pérez de Arteaga (capítol 87).

Un minso glossari terminològic com a “diccionari d’urgència” i la referida selecció de 100 audicions musicals representatives d’un ampli ventall de gèneres tanquen un volum que facilita l’accés a la cultureta bàsica sobre la música clàssica. Més enllà dels coneixements, el ganxo principal rau en un plantejament creatiu i un sa esperit sintètic. Discutir sobre si són cent les qüestions fonamentals, i en concret aquestes, és estèril. Sempre poden ser moltes més i també unes altres. En conjunt, es tracta d’un compilatori on no hi ha aportacions menyspreables, que compleix amb l’objectiu que es proposa, davant el qual les referides absències són desitjos de perfeccionisme que no en manlleven l’interès. En aquest sentit, segueix un dels models que han modernitzat el perfil d’aquest tipus de publicacions de consum farcides de curiositats durant la darrera dècada, que han reconvertit el model comercial i divulgatiu “per a dummies” durant els darrers anys.

Imatge destacada: © Antoni Bofill

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *