Subscriu-te

Crítica

Haeringer & Mozart

 

© Esteve Serra
© Esteve Serra

GIORQUESTRA. Michael Andreas Haeringer, piano. Dir.: Marcel Sabaté. W. A. Mozart: Serenata per a cordes núm. 13, en Sol major, KV 525; Concert per a piano i orquestra núm. 12, en La major, KV 414; Simfonia núm. 40, en Sol menor, KV 550; M. Haeringer: Polonesa per a piano i orquestra, en Do menor. AUDITORI DE GIRONA (SALA MONTSALVATGE). 11 DE MAIG DE 2014.

Per Xavier Paset

Joveníssim pianista, però amb un talent envejable, Michael Andreas Haeringer meravella arreu amb el seu virtuosisme precoç. Amb dotze anys d’edat, ja l’han acompanyat diverses formacions orquestrals en escenaris internacionals, que demostren que els seus mestres no s’equivoquen quan aposten per fomentar des de ben jove la seva faceta com a solista.

És una evidència que a Haeringer li sobren aptituds en l’apartat tècnic i que en la musicalitat desperta una més que notable sensació de maduresa. Hi ha un toc nítid de músic de bona factura, molt elegant, i construeix un discurs molt sòlid. Sorprèn la seva seguretat i el so prou robust en les seves evolucions. En el concert de Mozart va tenir bona cura a perfilar amb nitidesa la melodia, però encara li falta aquell saber fer d’orfebre per acabar de descobrir la bellesa pregona que s’amaga darrere la senzillesa aparent. Malgrat que això sol ser propi dels músics més veterans –però no sempre, perquè tenim exemples extraordinaris de joves intèrprets molt madurs musicalment parlant–, Michael Andreas va saber entusiasmar el públic amb una solvència més que suficient. El més destacable és que malgrat la seva formació acadèmica tradicional, té una personalitat musical evident, que hom detecta en el seu toc pianístic i en una clara voluntat no només de desxifrar la partitura, sinó d’aportar-ne la seva pròpia lectura. No té encara una sonoritat trepidant, però de ben segur que la seva evolució camina en un sentit totalment ascendent per convertir-se en més que un simple virtuós del piano. Quan descobreixi la respiració pregona que roman en el si de la música, serà formidable. No el perdin de vista.

Sota la direcció atenta de Marcel Sabaté, la GIOrquestra va saber secundar de manera molt brillant el nostre pianista, tot aportant dinamisme i frescor a un concert en què s’havia d’aportar aquesta alenada d’aire florent tan típica d’alguns concerts del mestre de Salzburg. En la Petita música nocturna que Mozart va escriure en la seva etapa de maduresa vienesa i que d’alguna manera s’ha convertit en el prototip de l’elegància clàssica, els professors de la GIO van demostrar una vegada més que les seves cordes funcionen a la perfecció. Sabaté accentua amb sobrietat les dinàmiques i es manté ben protegit en l’ortodòxia de la tradició, però aporta una vitalitat ben mesurada que desperta molta atenció. Molt bona, la qualitat del concertant i la sonoritat general.

En la simfonia, la formació no va patir i en va oferir una lectura transparent i vitalitzant, seguint la línia anterior. L’única nota discordant va ser potser l’encaix de la secció de vent, que va quedar una mica esperant el discurs de les cordes. Les trompes van restar per sota de la bona factura general, en alguns moments deslluint el bon paper de l’orquestra.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *