Subscriu-te

Crítica

Hélène Grimaud va oferir un recital tècnicament impecable

Hélène Grimaud. © Mat Hennek/DG (arxiu)

Palau 100. Hélène Grimaud, piano. Mozart: Sonata en La menor, K. 310. Berg: Sonata op. 1. Liszt: Sonata en Si menor. Bartók: Danses populars romaneses. Palau de la Música. 19 de desembre de 2011.

Per Lluís Trullén

En el decurs de l’any 2011 s’ha commemorat el bicentenari del naixement de Franz Liszt i grans solistes a nivell internacional han inclòs als seus recitals obres paradigmàtiques del compositor hongarès, com els Anys de pelegrinatge, la Sonata en Si menor o alguns dels Estudis d’execució transcendental. El catàleg pianístic de Liszt és immens i l’enregistrament que en va fer durant més de 15 anys el pianista australià Leslie Howard (president de la British Liszt Society) va incloure més de dos centenars d’obres que encara no havien estat enregistrades en el centenar de cedés de què consta la integral. Però Liszt, a més de ser conegut pel seu virtuosisme extrem (com el que es manifesta en la segona versió dels Estudis d’execució transcendental), va assolir un llenguatge líric i harmònic sublim, amb pàgines com els Sonets del Petrarca o la Sonata en Si menor, un compendi del que significa el piano romàntic en el grau més sublim. I certament, la Sonata s’ha convertit en un punt de mira constant per als més grans pianistes: Arrau, Pollini, Kissin, Brendel, el mateix Howard…

La pianista francesa Hélène Grimaud tornava al Palau per oferir-nos un programa eclèctic quant a estils i que incloïa a la segona part la cèlebre partitura de Franz Liszt. Grimaud és una pianista estilísticament peculiar. Nena prodigi, va despuntar ràpidament com a pianista i la seva carrera internacional va estar marcada des d’un primer moment per les actuacions al costat de grans directors com Barenboim, Abbado o Haitink. Condecorada amb infinitat d’honors a França, segueix una carrera brillant pels Estats Units, i el seu altruisme l’ha portat a ser membre de moltes causes en pro de la defensa dels drets humans. Grimaud és una pianista d’unes facultats innegables, portadora d’una tècnica consolidada, d’una musicalitat inqüestionable, però curiosament els seus plantejaments poden sobtar pel distanciament respecte d’altres versions.

El plantejament que va oferir de la Sonata en La menor, K. 310 de Mozart va ser per sobre de tot volgudament distant, excessivament eloqüent i fins i tot lineal quant a la gradació de les diverses sonoritats. Un Mozart fonamentat en la força, el dramatisme i un tempo ràpid, més proper a la seva Sonata en Do menor o a un darrer Beethoven. Posteriorment, la música de la Sonata d’Alban Berg ens va presentar una Grimaud brillant i mostrant una de les seves principals facetes com a intèrpret: la capacitat de destacar en la pulsació realitzada amb una mateixa mà, diferents equilibris sonors que atorguen una constant varietat de sonoritats.

La Sonata escrita per Berg va suposar el treball de graduació l’any 1910 després dels seus estudis amb Schönberg, i la influència del món postromàntic i de tot el món estètic de la Viena de fi de segle emergeixen en el decurs d’aquesta complexa obra monolítica. Versió que va brillar per l’exuberància, per la fortalesa, per la claredat per fer posar de manifest el motiu inicial de quartes i de la frase inicial i, en definitiva, per una eloqüència i claredat formal profundament analítica.

El gust per la gran sonoritat, per la presentació d’un virtuosisme majestuós d’una fortalesa radiant va marcar el seu pas per la Sonata en Si menor de Liszt. Una obra colossal en què els grans passatges d’octaves, la brillantor dels acords majestuosos, la claredat en el temible passatge fugat amb notes picades, va sobreposar-se a tota aquella màgia lírica de l’episodi central. Versió més rotunda que no pas emotiva, més eloqüent que no pas aprofundida i, en definitiva, més espectacular que no pas comunicativa en la seva essència.

Impecable en les Danses populars romaneses, rítmicament perfecta, amb una claredat de sonoritats que feien emanar el lirisme folklòric que Bartók va articular en el decurs d’aquestes brillants partitures. Ja fora de programa, la delicadíssima “Melodia” de l’Orfeo ed Euridice de Gluck en la transcripció per a piano d’Sgambati i el primer dels Estudis per a piano op. pòstum de Chopin van posar punt final al recital de Grimaud.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *