Subscriu-te

Heras-Casado arrisca i se’n surt amb Monteverdi

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

PALAU 100. Balthasar Neumann Chor & Ensemble. Dir.: Pablo Heras-Casado. Claudio Monteverdi: Selva morale e spirituale. PALAU DE LA MÚSICA. 9 DE FEBRER DE 2017.

Per Pep Gorgori

Hi va haver una època, que va durar dècades, en què la redescoberta d’allò que hem anomenat “el so original” va ser territori exclusiu de músics especialitzats en la interpretació amb criteris històrics. Així, al costat de les grans orquestres romàntiques i els seus directors, van florir tots els grups que han deixat petjada, als quals hem d’agrair el coneixement profund de la música antiga que les generacions posteriors han heretat.

El que vàrem aprendre gràcies als músics esmentats, ara és a l’abast de tots els músics, i de la mateixa manera que cada cop trobem més cantants i instrumentistes que alternen sense problema repertoris i instruments de diferents èpoques, és de preveure que cada vegada trobem més directors que forjaran el seu prestigi amb obres d’estils i èpoques ben diversos.

Tot això és per assenyalar que no hauria de resultar estrany que després d’abordar grans obres del repertori simfònic, Pablo Heras-Casado escollís el Palau de la Música per estrenar un programa centrat únicament en la música de Monteverdi. Ho va fer, a més, al capdavant d’una formació vocal i orquestral, el Balthasar Neumann Chor & Ensemble, que no està especialitzada en cap època en concret. Tots plegats, però, tenen una cosa en comú: fan bona música, independentment de quina època sigui i amb quins instruments la interpretin.

Caldrà, però, seguir fent un esforç per apropar a l’antiga el públic de la música simfònica. Entre els assistents era molt fàcil captar converses de persones que havien vingut atretes per la figura d’Heras-Casado més que no pas per Monteverdi. Entre aquests comentaris, alguns lloaven la xerrada prèvia a càrrec de Joan Vives, que sembla que els va ajudar enormement a apropar-se a un repertori que no els resulta familiar. D’altres, que havien anat directament al concert sense plantejar-se res més, es van estranyar en veure-hi les tiorbes. Queda encara força pedagogia per fer, i Heras-Casado i el mateix Joan Vives van fer una bona contribució en aquest sentit.

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

Dit això, l’aposta era especialment arriscada, ja que l’obra escollida va ser una selecció de la Selva morale e spirituale, un recull extremadament heterogeni de música d’una qualitat elevadíssima, inversament proporcional a la freqüència amb què es programa. Possiblement sigui cara de veure, precisament, a causa de la dificultat de muntar-ne un repertori atractiu, divers però no fragmentari, estructurat però no encotillat. Es diria que Heras-Casado va valorar, per damunt de tot, la musicalitat, l’oïda, l’instint, més que no pas una anàlisi freda de les obres. Per això el resultat va ser un concert fluid, pensat per oferir un mostrari dels diferents Monteverdis que s’amaguen dins la música de Monteverdi, i al mateix temps per emocionar.

El director va respectar els criteris històrics, però també sense cap por de buscar noves sonoritats a peces amb quatre-cents anys d’història. Es va prendre llibertats, cert, però totes coherents amb el seu plantejament sonor i guiades per una musicalitat inqüestionable. Ni el Palau és la basílica de Sant Marc –on van ressonar per primer cop aquestes obres– ni el públic d’avui té gaire a veure amb la noblesa veneciana del XVII, de manera que haurem d’assumir que mai no podrem escoltar aquell so original perquè, simplement, les nostres oïdes ja no són aquelles de fa quatre segles. Per tant, és raonable que permetem alguna llicència als músics independentment que ens agradin més o menys els seus criteris aplicats a l’hora de fer la seva feina –sempre que la facin bé, com és el cas.

Si calgués destacar una sola cosa del concert, seria la idea excel·lent d’engalzar un Credo escrit a la manera de Palestrina amb tres fragments posteriors, del mateix Monteverdi, més propers a l’estil del que es va anomenar Seconda Prattica. D’aquesta manera, el contrast entre els dos universos sonors es va fer manifest i palpable. El canvi, certament brusc, il·lustrava a la perfecció com, en qüestió de pocs anys, s’havia donat per tancat el Renaixement i es veia venir el Barroc.

Si en poguéssim destacar dues, aprofitaríem per agrair a Magdalene Harer i Julia Kirchner el seu Salve Regina II, un duet preciós que va ser sense cap dubte un dels zenits de la vetllada.

I si en volguéssim esmentar tres, assenyalaríem el mèrit d’Heras-Casado per explorar un estil i una música que, segons que ell mateix explicava, l’ha acompanyat des de fa molts anys. No ha de ser fàcil, i per tant va arriscar. Estarem molt contents si torna a arriscar-se tantes vegades com vulgui.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *