Subscriu-te

Homenatge a Caldara des de l’exquisidesa

LLUMS D’ANTIGA. La Real Cámara. María Espada. soprano. Dir.: Emilio Moreno. Obres de Caldara i Albinoni. ESGLÉSIA DE SANT PAU DEL CAMP (BARCELONA). 16 DE FEBRER DE 2020.

En aquesta ocasió La Real Cámara, sota la direcció del violinista i musicòleg Emilio Moreno i amb la soprano María Espada, ha volgut fer un merescut homenatge a Antonio Caldara en el seu 350è aniversari. El fil conductor de l’homenatge era el vincle de Caldara amb la cort dels Habsburg i, sobretot, les òperes que s’interpretarien a la seva estada a Barcelona en plena Guerra de Successió, com Il nome più glorioso, L’Atenaide (en realitat un pasticcio d’Andrea Fioré, Caldara i Gasparini) i Il più bel nome, òpera que La Real Cámara ja havia enregistrat l’any 2009 amb el segell Glossa Music.

Val a dir que encara hi ha moltes incerteses sobre la interpretació d’aquest repertori a Barcelona en aquest context bèl·lic. Des que Carreras i Bulbena, a principi del segle passat, va afirmar sense aportar cap document que Il più bel nome de Caldara s’estrenà a Barcelona pel casament de Carles d’Àustria el 2 d’agost de 1708 (i que, per tant, esdevingué la primera òpera que s’hauria fet a Espanya), bona part de la historiografia musical ho ha repetit sense contrastar-ho. En canvi, hi ha musicòlegs que, documents en mà, no consideren que es pugui corroborar aquesta afirmació, com apunta (tímidament però amb encert) Oriol Pérez i Treviño en les notes del programa.

De fet, Josep Dolcet i Andrea Sommer-Mathis coincideixen a dir que Il più bel nome seria un componimento da camera destinat a celebrar el dia del sant d’Elisabet Cristina de Brunswich Wolfenbüttel, ja reina d’Espanya, un 5 de novembre posterior al seu casament. Per tant, seria més lògic que el dia de les esposalles es representés L’Imeneo, un scherzo pastorale d’autor encara desconegut. Tampoc està clar que Il più bel nome de Caldara es representés en aquest context cortesà, com també hi ha dubtes sobre les dates d’estrena a Barcelona de les altres òperes esmentades i fins i tot sembla molt poc segur que Caldara arribés a ser mai a Barcelona, tal com també s’ha afirmat reiteradament. En qualsevol cas, l’activitat operística a la cort de Carles III durant aquests anys a Barcelona causà un gran impacte, i inclogué també altres títols importants, com ara Il nascimento dell’Aurora d’Albinoni i Pariati, de la qual se seleccionaren alguns fragments per a aquest programa.

Cal deixar clar que aquestes apreciacions de caire historiogràfic són simplement uns aclariments que no treuen cap mèrit al concert i a la magnífica interpretació que ens oferiren María Espada i La Real Cámara. La simfonia de L’Atenaide obrí el concert amb el bon gust i la mestria que caracteritzà tota la vetllada. María Espada excel·lí en les seves intervencions, tot fent un desplegament d’elegància, contenció i precisió en les agilitats. Entre les àries d’Il più bel nome destacà l’exquisida “Quella Liria innamorata”, amb el seu deliciós duet entre veu i tiorba magníficament interpretat per Espada i Pablo Zapico. També val la pena esmentar el duet de María Espada i Emilio Moreno al violí amb l’ària “Scrisse un dì d’amore” d’Il nome più glorioso, en què els dos músics crearen un diàleg ple de matisos. De totes formes, les àries més vistoses del concert foren les d’Il nascimento dell’Aurora de Tomaso Albinoni, amb una escriptura molt més virtuosística que els músics resolgueren amb gran solvència i brillantor, malgrat que en alguna ocasió els instruments taparen la petita veu d’Espada.

El concert es completà amb peces més tardanes del propi Caldara, creades a Viena com a compositor de la cort del (llavors ja) emperador Carles VI. Fou el cas de les simfonies dels oratoris La morte di Abel i Il Batista, molt interessants per comprovar l’evolució del seu estil cap a una música més elaborada i complexa. El concert es tancà amb unes àries suggeridores de temàtica cervantina del propi Caldara, concretament de les òperes Don Chisciotte in corte della Duchessa i Sancio Panza governatore dell’Isola Barataria, que mostraren més facetes d’aquest interessant compositor. En resum, si bé encara hi ha aspectes històrics per aclarir, val molt la pena seguir donant a conèixer aquest repertori i fer-ho des de l’excel·lència d’aquesta ocasió. Caldara mereixia un homenatge així.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *