Subscriu-te

Crítica

Homenatge excel·lent a Eric Dolphy, amb Oliver Lake & Tarbaby

Un instant de l’actuació d’Oliver Lake al Jamboree. © www.facebook.com/jamboree.jazz
Un instant de l’actuació d’Oliver Lake al Jamboree. © www.facebook.com/jamboree.jazz

Per Albert Suñé

L’ombra d’Eric Dolphy és molt allargada i arriba fins als nostres dies malgrat que faci cinquanta anys que el seu posseïdor hagi desaparegut. Això és el que es va demostrar el 18 d’abril al Jamboree quan el saxo alt Oliver Lake es reuní amb el grup Tarbaby per fer sonar una sèrie de temes que havien sorgit de la ment d’un dels gurus del jazz modern.

En efecte, Lake, agombolat per Orrin Evans, piano; Luques Curtis, contrabaix, i John Betsch, bateria, entrà en els dominis de Dolphy amb les idees molt clares. És a dir, construiria a partir de la base i s’enfilaria cap a la improvisació sense deixar de banda les arrels. O sigui, no seria pas un concert obert a tots els vents i a totes les tempestes, sinó que gaudiria d’un profund respecte per la música certament personal, intuïtiva, agosarada, canviant, però d’altra banda molt ajustada a la línia melòdica del saxo alt, flautista i clarinet baix de Los Angeles.

I se’n sortí perfectament. En primer lloc, perquè Lake és un músic de pedra picada, de seguretat a prova de bomba. I també perquè arribà allà on pretenia mercès a un fraseig molt en la línia “dolphyana”, curull de vigor i feeling. Emprà alguns efectes clàssics en Dolphy, com fer roncar el saxo, i estigué sempre atent pel que fa a la base, ja que va fer servir el blues, el swing, el funky i el free per teixir un concert d’alta volada, en el qual les possibles repeticions tonals, tenint en compte el tipus de música que oferia, amb prou feines van existir.

Oliver Lake s’envoltà d’un grup segur com una roca, que també tingué les idees molt clares i que no deixà de construir ni un sol moment. Orrin Evans fou un pianista eminentment líric, que contrastà magníficament amb el saxo del líder, Luques Curtis fou un molt bon pal de paller, i John Betsch, exbateria d’un altre dels gurus de la modernitat jazzística, Steve Lacy, estigué excel·lent, sense eixordar i palesant un domini aclaparador de l’espai rítmic.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *