Subscriu-te

Homenatge fidel a Puccini  

Escena del muntatge de Mario Gas amb escenografía de Paco Azorín a la Turandot de Peralada. Foto: Toti Ferrer
Escena del muntatge de Mario Gas amb escenografía de Paco Azorín a la Turandot de Peralada. Foto: Toti Ferrer

TURANDOT de Giacomo Puccini. Llibret de Giuseppe Adami i Renato Simoni. Iréne Theorin. Roberto Aronica. Maria Katzarava. Josep Fadó. Andrea Mastroni. Manel Esteve. Francisco Vas. Vicenç Esteve Madrid. José Manuel Díaz. Coro Intermezzo. Cor Infantil Amics de la Unió. Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. Dir. musical: Giampaolo Bisanti. Dir. escènic: Mario Gas. Escenografia: Paco Azorín. FESTIVAL CASTELL DE PERALADA. 6 D’AGOST DE 2016.

Per Mercedes Conde Pons

 El Festival Castell de Peralada ha escollit una de les òperes més fascinants de Puccini, però alhora també una òpera de gran complexitat i exigència interpretativa. Turandot, darrera òpera de Giacomo Puccini, que va deixar inacabada en esdevenir-li la mort, és una obra de masses, que demana un cor nombrós i potent que exerceixi de poble subjugat pel poder de la princesa de gel, Turandot. Alhora, el refinament musical de Puccini, un dels seus millors dons, el porta en aquesta òpera a dibuixar un món oníric que conté reminiscències d’una possible atmosfera oriental, però sense fer un ús concret de temes pròpiament xinesos. Puccini sap veure dins el seu cap com seria per a ell el món imaginari d’un conte oriental i ho trasllada al pla musical amb una capacitat evocadora única. Treballar sobre una òpera d’aquest nivell és un repte majúscul que, en aquesta edició del 30è aniversari del Festival Castell de Peralada, podem dir que ha estat superat amb èxit.

Iréne Theorin i Roberto Aronica al duo final de l'òpera Turandot. Foto: Toti Ferrer
Iréne Theorin i Roberto Aronica al duo final de l’òpera Turandot. Foto: Toti Ferrer

És difícil innovar en títols basats en contes o llegendes populars, i també ho és encara més oferir una visió nova en obres que ja han estat versionades mil i una vegades. En el cas de Turandot, el referent Núria Espert –que va “matar” Turandot al final de l’òpera en la seva polèmica i alhora interessant producció per a la reinauguració del Gran Teatre del Liceu– és inevitable. Però Mario Gas ha sabut donar-hi una volta més i, fent novament un viratge inesperat, ha aconseguit sorprendre el públic. Basant-se en una producció molt convencional a nivell estètic i escènic, en què la millor lectura escènica és, sens dubte, la de Ping, Pang i Pong a l’inici del segon acte, Mario Gas no aporta res de nou a una òpera que s’explica per ella mateixa en el text i en la música. La sorpresa rau, precisament, en la fidelitat a l’autor, és a dir, a Puccini. Recollint l’anècdota de l’estrena pòstuma de l’òpera, en acabar la mort de Liù, al tercer acte, Mario Gas atura la música per explicar-nos com Toscanini en arribar a aquell punt va dir: “Aquí es va aturar el mestre”, tot donant per finalitzada aquella primera funció de l’òpera com a homenatge a Puccini, que acabava de morir aquell mateix any. Gas presenta, doncs, el final alternatiu escrit per Franco Alfano com si es tractés d’una altra obra, i ho presenta amb els cantants ja lliures de les seves disfresses, deixant de banda, doncs, la màgia creada per Puccini. L’acte esdevé una mena de mostra de respecte i veneració cap al compositor originari de Lucca, ja que és evident que la seva música és insuperable per molt que Alfano esmerci esforços a conservar el segell puccinià. L’aportació original de Gas no va més enllà d’aquest aspecte, si ve l’escenografia dissenyada per Paco Azorín dóna molt de joc, sobretot pel que fa al moviment de les masses corals.

Maria Katzarava com a Liù, i Andrea Mastroni com a Timur a l'acte I de Turandot. Foto: Toti Ferrer
Maria Katzarava com a Liù, i Andrea Mastroni com a Timur a l’acte I de Turandot. Foto: Toti Ferrer

A nivell musical, el triomf absolut de la nit va ser de les dues sopranos encarregades de les parts principals, de Liù i Turandot. Si bé la soprano sueca Iréne Theorin, la coneixem a bastament per les seves insuperables aportacions en el terreny wagnerià, en aquesta part de Puccini, de menys exigència i, sobretot, esforç físic, la seva veu sonà vibrant i fresca, com un doll que no para d’emergir i fluir, tot omplint cada racó, però oferint també uns pianíssims d’una gran subtilesa, bo i demostrant el seu ampli domini de l’instrument.

La mexicana Maria Katzarava va ser el gran descobriment de la nit, amb una vocalitat absolutament afí al personatge delicadíssim i encisador de Liù, que té les parts més emotives de l’òpera, començant per l’ària del primer acte i sobretot al tercer acte, amb la romàntica intervenció a mode d’ària que precedeix “Tu che di gel sei cinta”, commovedores fins a extrems inaudits. Katzarava va superar amb escreix els esculls d’una partitura que demana apianaments i messa di voce continus, tot postulant-se com una de les sopranos més ben preparades per a aquest tipus de repertori als nostres dies.

Roberto Aronica i Iréne Theorin com a Calaf i Turandot. Foto: Toti Ferrer
Roberto Aronica i Iréne Theorin com a Calaf i Turandot. Foto: Toti Ferrer

Aquesta òpera va íntimament lligada a la interpretació de la famosíssima ària de Calaf, “Nessun dorma”. Una ària de poca exigència però que requereix d’una heroïcitat vocal doblement necessària d’ençà que cantants com Pavarotti en van fer versions de fiato inextingible. A Roberto Aronica se’l pogué percebre nerviós abans de l’arribada del seu moment de glòria, tot ometent fins i tot alguna nota aguda prèvia, però finalment triomfà cantant l’ària, si bé no amb excel·lència sí amb professionalitat. La seva no és una veu profundament atractiva, però va defensar el rol amb autoritat suficient, més destacada sobretot després d’haver-se alliberat del jou de l’episodi més esperat.

Esment especial mereixen els intèrprets dels complexos personatges en trio: Ping, Pang i Pong. El trio exerceix de contrapunt tragicòmic a la fredor imposada per l’atmosfera de Turandot i, per tant, han d’aconseguir captar la complicitat del públic sense caure en la broma fàcil. La professionalitat i el bon fer dels germans Manel i Vicenç Esteve i de Francisco Vas van permetre gaudir d’algun dels millors moments de la vetllada, com l’inici del segon acte, molt ben cantat i amb una complicitat escènica evident. Junt amb ells cal reconèixer, tot i la joventut evident de la seva veu, la rotunditat vocal del baix Andrea Mastroni com a Timur. També és just reconèixer el bon fer de Josep Fadó com a emperador Altoum.

Francisco Vas, Manel Esteve i Vicenç Esteve Madrid com a Ping, Pang i Pong. Foto: Toti Ferrer
Francisco Vas, Manel Esteve i Vicenç Esteve Madrid com a Ping, Pang i Pong. Foto: Toti Ferrer

Excepcionals les aportacions del Cor Intermezzo, amb un so rotund i impactant, molt ben empastat, i amb un gran treball musical a càrrec d’Enrique Rueda. La complexitat escènica de la proposta obligava els cantants del cor a canviar sovint de posició, fet que va provocar algun lleu desajust en les entrades, però sense que això provoqués excessius entrebancs musicals. Al seu mèrit cal afegir el del Cor Infantil Amics de la Unió, de so impecable i, malgrat el tòpic, angelical. És una delícia escoltar-los.

L’Orquestra del Gran Teatre del Liceu va sumar un altre èxit a les seves darreres intervencions. Aquesta òpera té una vinculació estreta amb ells, d’ençà que esdevingué l’òpera de la recuperació del teatre de La Rambla, però malgrat això és una partitura plena d’esculls que requereix una gran concertació per crear l’atmosfera onírica, espectral i fantasiosa que Puccini constantment vol evocar. Giampaolo Bisanti va mostrar un bon acompliment i portà a bon port una de les produccions més reeixides globalment dels darrers anys a Peralada.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *