Subscriu-te

Ibercamera inaugura temporada amb Dezsö Ránki i una sublim Orquestra Da Camera

TEMPORADA IBERCAMERA. Orquestra Da Camera. Dezsö Ránki, piano. Mendelssohn:Simfonia per a cordes núm. 13. Bach: Concert per a teclat núm. 1, en Re menor. Schönberg: Nit transfigurada, op. 4. PALAU DE LA MÚSICA. 24 D’OCTUBRE DE 2022.

La temporada Ibercamera va iniciar la 39a edició amb la constatació que una nova generació d’instrumentistes dedicats a la música de cambra està forjant un dels moments més àlgids d’aquesta disciplina en la història del nostre país. L’aposta que va fer la mateixa temporada de concerts amb la iniciativa de crear l’any 2013 l’Orquestra Da Camera ha fructificat any rere any i aquesta inclusió en una orquestra de membres de grups cambrístics com els quartets Casals, Gerhard, Elias o Cosmos, trios com el VibrArt o Pedrell i altres destacats joves solistes de corda ha obtingut com a resultat una formació d’una solidesa, qualitat, bellesa i fortalesa de timbres que assoleix el nivell de l’excel·lència.

Quan, davant d’un Palau que mostrava un gran ple, els vint-i-dos membres de la formació –amb nombre equitatiu d’integrants masculins i femenins– van iniciar la Simfonia per a cordes núm. 13 de Mendelssohn –escrita quan el compositor tenia catorze anys–, la seva solidesa sonora sobre els ressons estructurals bachians que avancen dins la foscor harmònica de Do menor ens submergien en una versió en què la verticalitat barroca convivia amb una plasticitat d’efectes romàntics realitzats amb efectistes dinàmiques d’una enorme bellesa.

Un bloc marmori, integrat per grans individualitats que saben actuar com a conjunt, poc després acompanyaria una llegenda del piano com és Dezsö Ránki. Poc es pot afegir sobre la qualitat d’un artista que amb Zoltán Kocsis i András Schiff integra la tríada per antonomàsia del piano hongarès –tots nascuts els primers anys de la dècada dels anys cinquanta– i les cinc dècades de les seves carreres que han estat envoltades d’elogis unànimes. Al Palau, Ránki va afrontar el Concert per a teclat núm. 1 de Bach amb una versió robusta, de tècnica infal·lible, amb un control absolut del pedal i amb uns tempi dels moviments extrems que en la seva fluïdesa i vivacitat ens mostraven un domini absolut de l’articulat.

Obra interpretada “a la romàntica”, tot apartant-se de les versions historicistes en el fet que una corda de so corpori oferia, més que un paper de ripieno, una plena compenetració sonora amb el solista. Era meravellós contemplar la gestualitat tècnica de Ránki (acords atacats només amb l’avantbraç sense emprar amb desmesura el pes del cos, articulat diàfan d’una mà dreta mentre l’esquerra actuava a un altre nivell de so en un rol més secundari, virtuosisme brillantíssim en la cadenza de l’italianitzant tercer moviment…). Un Bach en el qual brollava per igual tant la calidesa d’un “Adagio” intimista per la seva tonalitat menor, com el virtuosisme emfàtic que va tenir en l’“Allegro” final, el moment més esplendorós i que Ránki va interpretar amb un piano portat al Palau especialment per a l’ocasió.

I de la joventut de Mendelssohn a la de Schönberg, amb la seva sublim Nit transfigurada, op.4, escrita originalment per a sextet de corda i que evoca el passeig de dos amants de nit per un bosc i la confessió de la dona que espera un fill d’un altre home; obra de la qual anys després el mateix compositor realitzaria la versió definitiva per a orquestra de corda. Basada en un poema de Richard Dehmel, autor que seria font d’inspiració musical per a Richard Strauss, Webern, Reger, Weill o Alma Schindler-Mahler, les seves cinc seccions reflecteixen el període tonal de Schönberg per a una composició que fuig d’un sentit programàtic per evocar situacions que parlen de sentiments humans. La seva inestabilitat tonal, un lirisme desbordant, el sentit de música pura amb tensions harmòniques… creen sonoritats punyents perfectament copsades per una orquestra que n’oferia una lectura intensa, de fortalesa interior, reflexiva i alhora amb una forta càrrega vehement. Els ressons wagnerians del seu final, la interioritat pròpia d’aquell pathos mahlerià del tercer moviment de la Quarta o del darrer de la Novena, planaven en una versió d’una gran càrrega emocional i que ens corroborava aquest moment dolç que viu, els darrers anys, la música de cambra del nostre país.

Imatge destacada: (c) Mario Wurzburger.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Molt contents 🤩 del 3r Premi del Concurs Internacional de Música Rising Stars de Berlin!!! @UniMozarteumSbg #musicacambra #trio 📸@sergipanizo

Catorze concerts integren la programació de Nadal del @palaumusicacat, que tindrà lloc entre l'11 de desembre i el 8 de gener. Més informació, al nostre web! http://www.revistamusical.cat/els-amics-de-les-arts-seran-els-convidats-especials-del-concert-de-sant-esteve-2022/

El músic, investigador i divulgador @Pepe_Reche guanya el II Premi @JMCatalunya - @FictaEdicions d'assaig musical català. L'obra premiada proposa la revisió crítica de la recepció a Barcelona de la música contemporània a l’època de l’Orquestra Pau Casals.

El compositor argentí Demian Rudel Rey és el guanyador del Premi Internacional Frederic Mompou per l'obra 'Uenia'. El jurat també atorga una menció honorífica a l’obra 'Joan Mitchell, 1992' del compositor sud-coreà June Young Kim. @FundacioMompou

Segueix-nos a Twitter