Subscriu-te

Crítica

Imperdible obra mestra

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

LA LLEGENDA DE LA CIUTAT INVISIBLE DE KITEJ de Nikolai Rimski-Kórsakov. Eric Halfvarson. Maxim Aksenov. Svetlana Ignatovich. Dmitry Golovnin. Dimitris Tiliakos. Maria Gortsevskaya. Josep Fadó. Àlex Sanmartí. Gennadi Bezzubenkov. Albert Casals. Xavier Mendoza. Alexander Tsymbalyuk. Vladimir Ognovenko. Larisa Yudina. Margarita Nekrasova. Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu. Intermezzo-Coros a la Carta. Dir. musical: Josep Pons. Dir. d’escena: Dmitri Tcherniakov. Nova coproducció del Gran Teatre del Liceu, Nederlandse Opera (Amsterdam) i Teatro alla Scala (Milà). LICEU. 13 D’ABRIL DE 2014.

Per Mercedes Conde Pons

Probablement, molta gent es devia preguntar abans de l’estrena de la producció de diumenge de La llegenda de la ciutat invisible de Kitej de Rimski-Kórsakov per què calia esmerçar tants diners en una nova producció d’una òpera que feia tants anys que no s’interpretava al Liceu, concretament 44 anys, ben bé dues generacions!

Doncs bé, la resposta és precisament perquè al llarg de la primera meitat del segle XX i des de la seva estrena al Gran Teatre del Liceu el 1926, aquesta va ser l’òpera més representada al Teatre des de la seva inauguració el 1847. La llegenda de la ciutat invisible de Kitej de Rimski-Kórsakov és una autèntica obra mestra de la història de l’òpera i el fet que en els darrers 44 anys no s’hagi interpretat al Liceu és per la complexitat escènica i musical que exigeix una obra amb un cor de més de cent persones, orquestra ampliada i un bon grapat de veus solistes amb passatges exigents, llargs i en rus. Per això, i malgrat que sigui cert que aquesta nova producció en la qual el Gran Teatre del Liceu participa no arriba en el millor moment per al Teatre, bàsicament perquè és cara, caldria pensar que en un futur no gaire llunyà aquesta producció amortitzada podria tornar al Liceu en forma de reposició, per a gaudi dels entusiastes melòmans que ahir van restar literalment bocabadats en obrir-se el teló al primer acte abans d’iniciar-se la música, i produint-se un fet no gens habitual: l’aplaudiment a la producció, a l’estil novaiorquès. Valgui aquesta reflexió positiva per als qui es lamenten que possiblement serà la darrera gran producció de l’època Matabosch al Liceu –això és un fet incontestable– i probablement la darrera els anys vinents. No hi ha mal que duri cent anys…, però esperem no haver de trigar 44 anys més per tornar a veure aquesta gran obra del catàleg operístic rus, encara més tenint en compte que es tracta d’una coproducció entre el Liceu i dues cases operístiques europees de renom: De Nederlandse Opera (Amsterdam) i el Teatro alla Scala (Milà).

Tal com es detallava a la prèvia d’aquesta òpera, Dmitri Tcherniakov, autor de la producció escènica i també director escènic, ha ideat una traducció al més fidel possible al caràcter llegendari del relat, per tal que pugui ser entès fàcilment pels espectadors. Escènicament, quatre escenaris pràcticament diferents entre si, de proporcions immenses i amb un detall acuradíssim potenciat per una il·luminació exquisida de Gleb Filshtinsky, ens traslladen a quatre àmbits diferents en els quals es desenvolupa l’acció. L’àmbit rural d’una Rússia que ben bé podríem reconèixer ara, en el primer acte, molt ben enquadrat per tres avets gegantins i una delicada caseta de fusta enmig d’un fèrtil camp de blat tornaran a aparèixer en el darrer quadre, en una atmosfera ben diferent: el moment de la mort i traspàs al cel de Fevrònia, el principal personatge individual protagonista. En el segon acte, un espai com de centre comercial o edifici públic contemporani és el lloc on la massacre dels tàtars (és esfereïdor pensar que en llocs no tan llunyans com poden ser actualment Bielorússia es poden produir fàcilment actes com el reproduït a l’òpera), traslladada al present en forma de bàrbars terroristes, omple una acció coral absolutament espectacular. El tercer acte és un hospital de campanya en què es converteix el que sembla una escola pública, on s’apleguen dones, infants i ferits –en realitat, la Petita Kitej– i esdevé també el virtual espai on els tàtars reposen abans d’assaltar la Gran Kitej, que finalment desapareix miraculosament de la vista dels tàtars per intercessió de la pregària de Fevrònia.

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

En realitat, aquesta llegenda és un relat fàcilment assimilable a qualsevol moment històric de guerra, dominació i invasió territorial; però per sobre destaca el relat de salvació d’un poble i els seus monarques, un pobre pecador –el borratxo Grixka– i la joveneta pura d’esperit Fevrònia.

A nivell musical, el gran protagonista de l’òpera és el cor, de presència destacadíssima al llarg de l’acció, amb una implicació teatral importantíssima i amb un exercici excel·lent al llarg de tota l’òpera. El Cor del Gran Teatre del Liceu, aquí reforçat pels també excel·lents membres del cor Intermezzo, van fer una feina molt més que lloable. A tots ells calia sumar també els nombrosos figurants, tot destacant la professionalitat dels nombrosos i petits nens que van aguantar estoics tota l’acció, no precisament breu ni còmoda.

Josep Pons, malgrat que va haver d’escoltar uns incomprensibles esbufecs en saludar al públic, va fer una àrdua tasca al capdavant d’una eixamplada orquestra del Liceu, amb presència fins i tot de balalaiques. L’orquestra va sonar inspirada, atenta i delicada, amb moments de gran emotivitat i en comunió constant amb el cor i els solistes. Un fet que cal destacar, aquest, atesa la intensa activitat teatral a l’escenari. Cap desquadrament de temps entre el fossat i l’escena. Francament, la feina dels assajos ha estat molt intensa. Si bé tots els solistes de la representació van estar a l’altura de les circumstàncies, sí que en caldria destacar l’actuació musical i teatral de quatre: Svetlana Ignatovich com a Fevrònia (la cantant debutava al Liceu, però es notava que ja havia assumit aquest paper en l’estrena de la producció a Amsterdam), el tenor Dmitry Glovonin en l’esgotador paper del borratxo i condemnat Grixka (debutant al Liceu), l’estimat baix Eric Halfvarson en el paper de príncep Iuri i el tenor Maxim Aksenov com a príncep hereu (que també debutava al Liceu però coneixia la producció per l’estrena a Amsterdam).

La funció va començar amb trenta-cinc minuts de retard a causa de la protesta del comitè d’empresa del Gran Teatre del Liceu per les decisions que la Direcció actual està prenent en la gestió del Teatre, si bé no secundada per la majoria dels treballadors. L’espera, malgrat que l’òpera tampoc no és precisament curta, va valer la pena. Una òpera per no perdre’s. Se’n penedirien.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *