Subscriu-te

Incombustible Plácido

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

SIMON BOCCANEGRA de G. Verdi. Llibret de Francesco Maria Piave amb modificacions de Giuseppe Montanelli i revisat per Arrigo Boito. Plácido Domingo. Davínia Rodríguez. Ramón Vargas. Ferruccio Furlanetto. Elia Fabbian. Damián del Castillo. Francisco Vas. Elisabeth Maldonado. Dir. musical: Massimo Zanetti. Dir. escènica: José Luis Gómez. Coproducció del Gran Teatre del Liceu i el Grand Théâtre de Ginebra. LICEU. 23 D’ABRIL DE 2016.

Per Marc Busquets Figuerola

Un trio protagonista (Domingo, Furlanetto i Vargas) propi de les millors nits de la Metropolitan Opera, 50 anys de Plácido Domingo al Liceu i, a més, la nit de la diada de Sant Jordi. Tot feia preveure una de les grans nits, almenys de la temporada i també de la història recent del Liceu, però com la pluja que caigué de sobte sobre La Rambla i que va fer córrer paradistes de llibres i roses, la producció anodina i fosca de José Luis Goméz ja vista al Gran Teatre la temporada 2008-09 ens va recordar de cop que som a Barcelona i no pas a Nova York, on els decorats de Giancarlo del Monaco esclareixen –i no pas al contrari– el confús llibret de producció també enrevessada, ja que el firmà Francesco Maria Piave, el modificà Giuseppe Montanelli, per ser revisat més tard per Arrigo Boito. Però anem per parts…

Celebrar els 50 anys d’un debut operístic és una fita monumental per a un artista, i com va dir el mateix Plácido en un emotiu discurs al final de la funció, ja hauria estat tot un què haver-ho pogut celebrar des de la platea o bé dirigint l’orquestra, però “el màxim per a mi és poder ser a l’escenari on vaig debutar fa 50 anys amb el vostre afecte i el vostre lliurament en un teatre on he passat tantes nits extraordinàries”. Emoció a flor de pell a la fi d’una funció en què l’emoció també va brollar gràcies al lliurament absolut d’aquest gran artista. Sempre es viu en un constant temor que la pròxima actuació de Domingo ja no serà el que era i, lògicament, la seva interpretació no és la d’un cantant de quaranta anys, però l’energia i el compromís amb què afronta cada nou repte fan que el resultat sigui sempre emocionant i colpidor. De tots els papers en la seva etapa com a baríton, el de Simon és el paper que s’adapta més a Domingo, tant a nivell musical com pel que fa a la psique del personatge. Ja quan va debutar en aquest paper que ha portat arreu del món, va fer-ne una creació meravellosa i encara avui dia la continua fent: la veu de Plácido continua sonant poderosa i la implicació hi és total, d’on resulta que el seu Boccanegra esdevé un pare amatent i un polític torturat pel poder. La tendresa en les escenes amb la seva filla Maria –aquí Davínia Rodríguez– i una mort que sembla real, desplomant-se de costat –com ho fa, als 75 anys?!– són coses que queden per sempre en la memòria de qualsevol operòfil. És cert que la seva veu sempre sonarà una mica atenorada. I què? No és, l’òpera, teatre? I això és pur teatre… i pura òpera.

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

Al seu costat, Davínia Rodríguez interpretà una Maria elegantíssima a nivell escènic, de moviments molt cuidats i gran complicitat amb el pare Plácido. A nivell vocal es mostrà com una cantant interessant en el seu debut al Liceu i tant de bo ens visiti més sovint en aquest tipus de repertori: seguretat vocal, bon fraseig i una projecció poderosa, però amb una certa tendència a engolar els aguts. Ramon Vargas es mostrà en la seva línia regular de gran qualitat canora i exquisit gust en la seva interpretació de Gabriele Adorno. Ferruccio Furlanetto, per la seva banda, va ser un Fiesco atemoridor, amb uns greus tan imponents que també el converteixen als 66 anys en un fenomen de la naturalesa. La seva confrontació al pròleg amb Domingo va fer pujar ràpidament la temperatura de la funció. Tant Vargas com Furlanetto són dos cantants de primeríssim nivell que no han trepitjat gaire l’escenari de La Rambla, però que valdria la pena escoltar més, encara que en aquesta ocasió no fossin massa recompensats per un públic que volia, bàsicament, veure Plácido. Elia Fabbian complí amb correcció en el rol de Paolo, sota l’ombra allargada d’Àngel Òdena en el primer càsting, en excel·lent estat vocal. Molt correctes també el Pietro de Damián del Castillo i Elisabeth Maldonado com a dama de companyia i, tot i que sembla un luxe tenir Francisco Vas en un paper com el del capità, en les poques notes que va emetre ja es veia que efectivament és molt cantant per a tan poc paper. El cor estigué adequat en les seves intervencions i Massimo Zanetti dirigí una Simfònica del Liceu molt per sobre dels estàndards als quals ens tenia acostumats resignadament fins a les passades funcions de Götterdämmerung, tot i que sense arribar a aquells nivells.

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

La producció de José Luis Gómez, comentada per Mercedes Conde Pons arran de l’estrena, no diu absolutament res. Suposadament vol dotar d’universalitat l’argument d’Antonio García Gutiérrez –quan aquest té poc d’això– i lluny de fer més entenedora la trama, la fa molt més densa.

A la fi de la funció va ser una sorpresa que Christina Scheppelmann, directora artística del Gran Teatre, aparegués a l’escenari amb un gran 50 de xocolata i dirigís unes afectuoses paraules a Plácido, en la millor tradició nord-americana. A aquest gest, Domingo, visiblement emocionat i amb la veu trencada per moments, respongué amb un emotiu discurs que desencadenà encara més l’ovació del públic. Una ovació que, com es digué, és el millor homenatge a un artista a l’escenari, i més si aquest en porta cinquanta trepitjant-lo. S’ho mereix.