Subscriu-te

Crítica

Ingravidesa en la ciència operística

© ENO-Richard Hubert Smith
© ENO-Richard Hubert Smith

BENVENUTO CELLINI de Berlioz. Michael Spyre. Pavio Hunka. Corinne Winters. Nicholas Pallesen. Willard White. Cor i Orquestra de l’English National Opera (ENO). Dir. escènic: Terry Gilliam. Dir. musical: Edward Gardner. ENGLISH NATIONAL OPERA (LONDRES). 20 DE JUNY DE 2014.

Per Josep Pasqual

El dramatisme del seu gran Perseu mostrant de manera desafiant el cap de Medusa contrasta grotescament amb el caràcter d’un llibret pseudotragicòmic i d’una proposta musical desenfadada més pròxima als gustos estètics d’un segle XIX més llibertí que als riscos intrigants d’un palau papal del segle XVI. No obstant això, un immens cap d’aquest Perseu endiabladament arrogant domina la proposta escènica de Terry Gilliam per a aquesta nova producció de Benvenuto Cellini, de caràcter molt teatralitzant, segurament més pròxima als grans musicals londinencs i americans que no pas a la rigorositat de les nouvelles vagues de l’òpera contemporània.

La proposta es decanta per la frivolitat. Una frivolitat ben entesa, cal especificar-ho, però frivolitat al cap i a la fi. El fet que el llibret s’hagi traduït novament a l’anglès per a l’ocasió ja palesa una voluntat clara d’acostar-se al gran públic amb les eines més útils. Si a més s’opta pels papers de lluentons que es llancen a tort i a dret entre el públic (i que deixen una platea que no hi ha Roomba que netegi), pels grans elements inflables en moviment que omplen fàcilment molts metres cúbics, pels figurants amb coreografies comicitzants per més dramàtic que sigui el moment argumental, pels vestuaris vistosos i ben acolorits, pels efectes lumínics espaterrants, pels números de circ continuats…, no hi ha cap dubte que es fuig deliberadament de qualsevol lectura circumspecta que pugui induir a cap segona lectura. El teatre és entreteniment, i a fe de Déu que en aquest cas ho és.

© ENO-Richard Hubert Smith
© ENO-Richard Hubert Smith

El resultat de tot plegat, un espectacle electritzant. El muntatge escènic és el gran valedor de la muntanya russa visual que ha construït Gilliam, però la proposta no s’atura aquí. Amb la batuta de Gardner, l’orquestra de l’ENO, d’una meticulositat en els matisos esplendorosa, va anar de bòlit per poder lligar tants elements que apareixien a tort i a dret per tots els angles espacials possibles, i un quadre de veus excel·lent va fer que les tres hores llargues d’espectacle s’escolessin entre els dits en un tres i no res. El Cellini d’Spyres va resultar magistral, sobretot en els duels interpretatius amb el meticulós Fieramosca de Pallesen. L’estèticament orientalitzat papa Climent VII de White va commoure i va fer somriure a parts iguals amb una expressivitat dels baixos espectacular, mentre que la Teresa de Winters, no tan lluïda com hauria calgut esperar justament en els punts àlgids de la seva partitura, va ser un dels elements que més van aportar al contingut teatral d’aquesta proposta.

Aquesta obra de Berlioz no és ni de les més apreciades ni de les més representades del seu catàleg, i potser per això sembla especialment necessària una visió escènica tan fresca com aquesta. Pot fer-se sorprenent que amb una lectura tan superficial, tan pròxima al més pur musical londinenc, un dels coproductors sigui l’Opera Neerlandesa d’Amsterdam, més pròxima a assumir riscos menys taquillers. Però si l’objectiu és reflotar títols i popularitzar l’operística de més alta qualitat, aquesta mena de propostes dessacralitzadores des de l’excel·lència resulten d’allò més refrescants. Benvingut sigui Berlioz des de qualsevol perspectiva.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *