Subscriu-te

Inici de temporada a tot gas

 

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

PALAU 100. London Symphony Orchestra. Cor Jove de l’Orfeó Català (dir.: Esteve Nabona) i Orfeó Català (dir.: Simon Halsey). Erika Grimaldi. Violeta Urmana. Saimir Pirgu. Michele Pertusi. Dir.: Gianandrea Noseda. Requiem de Giuseppe Verdi. PALAU DE LA MÚSICA. 12 DE SETEMBRE DE 2016.

Per Mercedes Conde Pons

Obrir temporada concertística amb un Requiem de Verdi implica el risc de semblar que s’han cremat tots els cartutxos abans d’hora. Però el cert és que, si bé aquesta obra té uns riscos evidents –per l’exigència de la partitura per a tots els intèrprets–, un gran èxit en l’execució pot comportar-ne una versió memorable. Per tant, si els astres es conjuguen i totes les fitxes encaixen en l’enorme trencaclosques que suposa el seu muntatge, un bon Requiem de Verdi és sinònim d’èxit i de record inesborrable, vet aquí l’impacte que aquesta música suscita als esperits… i a les oïdes!

Simon Halsey, flamant nou director dels cors (en plural) de l’Orfeó Català –en el detall, director de l’Orfeó Català i del Cor de Cambra del Palau– coneix perfectament les premisses vinculades a aquest mastodòntic Requiem de Verdi i va voler apostar fort en la presentació oficial en el càrrec. Halsey estarà vinculat al Palau de la Música Catalana durant els propers anys, on vol iniciar una nova etapa en la seva ja dilatada carrera en la primera divisió del món coral, i amb molts èxits a les espatlles. Com a bon veterà, és coneixedor de la matèria primera amb què treballa i no es va equivocar unint el cor gran, l’Orfeó Català, amb l’elasticitat i efervescència del cor jove, els quals, junts, van oferir una enorme i vibrant versió del Requiem de Verdi que va servir per inaugurar la temporada 2016-17 del cicle Palau 100.

Aquest primer concert del cicle Palau 100 és un clar exemple d’algunes de les premisses que defineixen la direcció artística d’aquest cicle i, en termes generals, la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música. En primer lloc, com ja ha quedat palès, la preponderància dels cors de la casa, que cada cop tenen més protagonisme, cosa que redunda en una millor atenció a les seves necessitats en el camí cap a l’excel·lència, però també en una més gran responsabilitat per part dels cantaires, que, com en aquest cas, van iniciar temporada literalment a tot gas. En segon lloc, la vinculació i col·laboració estreta amb grans orquestres i solistes internacionals, com és el cas de la London Symphony Orchestra, que tindrem el goig de rebre en el futur amb més assiduïtat gràcies, en part, a la vinculació de Simon Halsey amb el cor de l’esmentada orquestra. En tercer lloc, la programació d’un repertori que no evita cap tipus de gènere i que flirteja tot sovint amb el gènere operístic (com ho evidencia el magnífic quartet solista d’aquest Requiem), tot convidant el públic assidu al Liceu a visitar, prou sovint, l’escenari modernista a tocar de la Via Laietana.

Gianandrea Noseda entre Pablo Larraz, director assistent de l’Orfeó Català, i Simon Halsey. © Antoni Bofill
Gianandrea Noseda entre Pablo Larraz, director assistent de l’Orfeó Català, i Simon Halsey. © Antoni Bofill

En el concert inaugural, que presentava un Palau ple de gom a gom, ja es van poder apreciar algunes de les aportacions que el nou director del cor està introduint per tal de continuar, noblesse oblige, la tasca duta a terme durant aquests darrers anys pel seu predecessor, Josep Vila i Casañas. D’entrada, cal valorar el gran entusiasme del cor, que en el seu format doblat (sumant, com dèiem, Cor Jove i Orfeó Català) responia al model de cor simfònic al qual està acostumat Halsey a Londres i a Berlín. Així doncs, és possible que aquest model es repeteixi en el futur i que, al capdavall, la base coral de l’Orfeó Català els propers anys s’incrementi. El cor va sonar dúctil i sòlid al llarg de tot el Requiem, sense signe de cansament malgrat l’extensa i fatigant partitura i responent amb gran precisió a les extremades peticions de dinàmiques de l’italià Gianandrea Noseda, responsable de la conducció del concert. Noseda, flegma italiana a la sang, va dirigir aquest Requiem amb l’ímpetu i apassionament mediterranis, en una versió gairebé frenètica però no per això mancada de profunditat espiritual. El ritme extenuant que va imprimir a la partitura tenia, com a contrapartida, l’avantatge de no esgotar les veus amb notes excessivament llargues, tot permetent als membres del cor d’arribar amb fiato suficient al final del concert.

Explosió sonora, Noseda va buscar contínuament els extrems i, si bé el primer “Dies irae” va esclatar a les oïdes del públic, sobretot en contrast amb els extremats pianissimi de l’inici del Requiem, la interpretació dels números següents va oscil·lar entre un rang de dinàmiques ampli i equilibrat, molt ad hoc del to de cada moviment, buscant el pathos teatral d’aquest Requiem, en una versió, no per teatral, operística.

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

I en aquest apunt precís és on més es poden definir les virtuts d’aquesta versió magnífica. Perquè ni el cor va cantar com un cor d’òpera, i això va revertir en un so molt més pur, més directe i menys esborronat (parlem d’un cor amateur, de gran qualitat, però amateur al capdavall), ni els solistes van portar la seva interpretació al terreny afectat dels rols operístics. Amb un quartet solista de gran nivell, les veus que excel·liren van ser, sobretot, les de la mezzosoprano lituana Violeta Urmana, que sembla haver tornat als seus orígens, en un repertori i una tessitura que li és totalment escaient, i la del baix italià Michele Pertusi, de timbre noble i de gran rotunditat. Van complir de manera impecable amb les seves parts, tant el tenor albanès Saimir Pirgu com la soprano Erika Grimaldi, si bé les seves no són veus per a unes parts que requereixen un cos vocal que ambdós encara no tenen. I si bé no van mostrar signes de fatiga o d’excés de pressió, el cert és que seria millor que no excedissin els seus esforços en un repertori que encara els queda, per ara, una mica gran.

Després d’aquest satisfactori inici de temporada, ara és l’hora de seguir el treball de Simon Halsey al capdavant dels cors de l’Orfeó Català i veure si el director britànic aconsegueix els seus objectius tot mantenint el segell de cor nacional que porta l’Orfeó Català al seu nom.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *