Subscriu-te

Crítica

Ivan el magnífic

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

PALAU 100. Orquesta Sinfónica de Galicia. Orfeó Català. Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana. Cantaires del Cor Jove de l’Orfeó Català. Ewa Podleś, contralt. Sergi López, narrador. Valeriano Lanchas, baix baríton. Carles Masdeu, rapsode. Guinjoan: In tribulatione mea invocavi Dominum. Prokófiev: Ivan el Terrible. Dir.: Víctor Pablo Pérez. PALAU DE LA MÚSICA. 4 D’ABRIL DE 2013.

Per Lluís Trullén

En la plenitud de la Segona Guerra Mundial, la relació entre Eisenstein i Prokófiev va fructificar de nou amb la creació d’una pel·lícula de caire propagandístic i d’exaltació patriòtica dedicada a la figura d’Ivan el Terrible. Després de la seva primera col·laboració en la pel·lícula Aleksandr Nevski, cineasta i músic es veien abocats a fer un nou treball triomfalista en què la figura d’Stalin com a gran defensor respecte de la invasió territorial alemanya es veiés reforçada establint un paral·lelisme amb el tsar Ivan IV. L’aristocràcia (els boiars), les conspiracions, les desgràcies, les traïcions en el si de la mateixa família…, tot jugarà en contra d’Ivan, però finalment serà aclamat pel seu propi poble, tot aconseguint que Rússia acabi unida en “un mateix esperit de combat”.

La música d’Ivan el Terrible es va extrapolar de la pel·lícula després que el director d’orquestra Abram Stasévitx creés nou anys després de la mort de Prokófiev un oratori en què la figura d’un narrador enllaça cadascun dels moments musicals. Obra colossal, per a narrador, solistes vocals, cor i orquestra que la temporada Palau 100 va presentar-nos en una extraordinària versió en la qual l’Orfeó Català, el Cor Jove i el Cor de Cambra van unir esforços al costat d’una sensacional OSG dirigida pel mestre Víctor Pablo Pérez. La versió va comptar amb la presència de Sergi López com a narrador, sobre qui requeia una gran part del pes interpretatiu de l’obra. Els diversos vessants i estats d’ànim que se succeeixen en el decurs de l’hora i mitja de durada de l’oratori converteixen el rol de narrador en quelcom complex. Escenes triomfals (coronació), de patiment (incendi de la ciutat de Moscou just quan se celebra l’enllaç matrimonial), de revenja (invasió de la ciutat de Kazan), de dolor (mort d’Anastàsia), d’exaltació patriòtica i de triomfalisme (escena amb els oprítxniks), fan que seu rol de narrador hagi d’afrontar amb idèntica intensitat, diversitat de registres. Sergi López va resoldre amb escreix els diversos aspectes de les seves intervencions, i si un però cal posar-li és el d’un excés de sobreactuació en la dicció del text. Enllaçava acuradament la narració amb el fons orquestral, pronunciava amb claredat en els moments que narrava en solitari, però tenia moments en què esdevenia un epicentre massa evident per les seves inflexions vocals.

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

Dos solistes excepcionals acompanyaven cors i orquestra. D’una banda, la mítica Ewa Podleś, una veu de contralt pura aclamada en els darrers decennis, i que en tantes ocasions ha actuat al costat de Víctor Pablo Pérez, que va resoldre amb una sensibilitat extraordinària un dels moments musicals més esperats de l’obra, “La cançó del castor”, un passatge de lirisme netament rus que la cantant polonesa va oferir de manera colpidora, com totes les seves diverses participacions. Per la seva banda, Valeriano Lanchas va cantar amb solvència en el decurs de la seva intervenció en l’escena final, triomfal, desenfadada, distesa al costat del cor i l’orquestra per mostrar-nos novament la seva categoria vocal i artística. Menció especial mereixen els cors; veus conjuntades, en què les harmonies apareixien amb refinament, en què les veus s’entrellaçaven amb pulcritud i feien reviure aquella màgia i sentiment rus tan pronunciat en els moments de triomfalisme. L’OSG va continuar evidenciant que avui per avui és una de les orquestres més completes pel que fa a seccions d’Espanya, i la seva cohesió de les cordes, la seva dolçor en les fustes i la majestuositat del metall són una constant en les seves actuacions.

La cantata va tenir un preàmbul excepcional amb la participació del Cor de Cambra del Palau de la Música i del rapsode Carles Masdeu, amb la interpretació de l’obra simfonicocoral In tribulatione mea… del mestre Joan Guinjoan. La que esdevé primera obra religiosa del compositor de Riudoms és una mostra del seu ideari estètic: un eclecticisme aparent, però en el qual tot està premeditat, en el qual cada sonoritat ha de resultar acurada, en el qual els matisos han de resultar minuciosament pronunciats; el ritme sempre present i la modernitat de les seves sonoritats van ser expressades pels intèrprets amb tota la seva intensitat. El públic va poder gaudir dins aquesta temporada de Palau 100 d’una nova obra de qui enguany és compositor resident i un dels més grans talents compositius que ha donat el nostre país. Una nova intervenció dels cors i posteriorment d’Ewa Podleś amb fragments d’Aleksandr Nevski van culminar un concert majestuós.