Subscriu-te

Crítica

Jesse Davis Quartet i dos convidats fan seu el Jamboree

Jesee Davis (foto d’arxiu)

Per ALBERT SUÑÉ

Veure i escoltar Jesse Davis sempre és un plaer. El saxo alt actua sovint a Catalunya i per això no és estrany que fos el passat dia 27 al Jamboree. Envoltat d’un trio de la casa, Davis ens oferí dues sorpreses engrescadores: l’aparició del trompeta Raynald Colom quan encara no s’havia arribat a la meitat del concert, i una breu actuació, en un sol tema, del pianista Ignasi Terraza, present també al catau de la plaça Reial. Això demostra l’estima que el músic nord-americà sent per la gent de casa nostra, amb la qual ha recorregut diferents escenaris i amb la qual sempre ha tingut molt bon feeling.

Davis, deixeble a distància de Charlie Parker, mai no ha amagat la seva predilecció pel blues. Ho diem perquè pràcticament tots els temes que descabdellà van tenir un component bluesy que els feia força atractius. Fossin coses de Monk o de Gillespie, per exemple, tractades d’una manera molt bop, que va incloure al costat d’uns quants estàndards.

El saxo alt continua atresorant una qualitat intrínseca molt alta. El seu llarg fraseig, no gens encotillat, d’altra banda, molt parkerià, li permet oferir unes interpretacions curulles de força i idees, en les quals a vegades sembla que es quedi sense respiració a causa de l’esmentat fraseig, al seu contagiós entusiasme, i a la seva tècnica prodigiosa. Però Jesse Davis també sap ser un músic magnífic en les balades, que tenyeix d’una sensibilitat exquisida.

Al costat del saxo alt, hi havia Joan Monné, piano; Ignasi González, contrabaix, i Esteve Pi, bateria. El trio mantingué el tipus tota l’estona i s’entengué perfectament amb el líder. El lirisme de Monné proporcionà un molt bon equilibri global, que ajudaren a mantenir un discret González i, com ja és habitual, un superb Esteve Pi, fluid, canviant i espumós.

Pel que fa als convidats, podem dir que Raynald Colom demostrà un cop més que es troba en un magnífic moment de forma, ja que palesà un fraseig esplèndid, que gairebé sempre anà de menys a més quant a intensitat, cosa que li permeté diverses i productives modulacions. I Ignasi Terraza en té prou amb un sol tema per palesar que de pianistes com ell, n’hi ha pocs avui dia, ja que envoltà el seu solo de força, vigor, intensitat, lirisme i unes idees excel·lents.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *