Subscriu-te

Crítica

Jonas Kaufmann al marge de la parafernàlia mediàtica i del màrqueting

© Joan Castro

FESTIVAL CASTELL DE PERALADA. Jonas Kaufmann, tenor. Orquestra de Cadaqués. Dir.: Joachen Rieder. Obres de Verdi, Ponchielli, Puccini, Zandonai, Bizet, Mascagni, Rossini, Giordano i Wagner. PERALADA. 22 D’AGOST DE 2012.

Per Jaume Comellas

Realitats tan definitòries de la societat actual, com el màrqueting, la publicitat, el culte parareligiós a la personalitat individualitzada, a la imatge i al ressò mediàtic sorollós i exagerat, han permès que apareguin fenòmens que aquests mateixos components han situat en un lloc de protagonisme no sempre justificat pels seus valors autèntics. I aleshores, quan arriba, la inexorable punxada de la bombolla situa les coses al seu lloc si fins i tot no rebaixa aquests valors reals.

Això ha fet que en alguns casos, quan ens trobem a l’àmbit del món més transcendent –l’art gran– i quan tota aquesta parafernàlia s’ha abocat a ells, per raons gairebé sempre alienes a la mateixa voluntat del protagonista, pugui sorgir el dubte legítim de l’autenticitat exacta dels seus valors: la mateixa parafernàlia, alhora que els pot posar en evidència i obrir-los horitzons presencials atípics, en l’exageració pot propiciar l’esmentat dubte.

Aquesta temença s’escau en el cas del tenor bavarès Jonas Kaufmann. Diverses circumstàncies, amb tota seguretat no buscades per ell, l’han fet entrar en aquest context que acabem d’exposar, fins a convertir-lo en una figura –per entendre’ns– de publicació frívola, de paper cuixé descaradament comercial i d’utilització i manipulació interessada –i no per ell– en àmbits al marge dels propis i estrictes del seu ofici.

Pel que acabem de veure i gaudir a Peralada, cap allau, tsunami, desbordament i exageració en l’àmbit del que acabem d’exposar admet cap mena de dubte sobre la veritat real de la vàlua de Jonas Kaufmann. Perquè el que va deixar clar del tot en el concert de clausura del festival empordanès, és que és un gran, un important i un transcendent artista: al marge de la seva privilegiada imatge, que juntament amb el seu tarannà antidivístic ha esdevingut sens dubte factor clau de l’embolcall i de tot el soroll mediàtic sobredimensionat que l’acompanya. Motxilla de la qual segurament no és fàcil sostreure’s.

El seu recital va presidir un concert autènticament de festival d’estiu: o sigui marcat pel culte al component espectacle per damunt del d’exigència intel·lectual. La coherència del programa –i del guió de producció– es basava a oferir al públic tot allò i més del que aquest desitja rebre: en aquest cas àries de gran bellesa i de capacitat de lluïment –que ensems afavorissin comprovar els interessos artístics del protagonista– intercalades amb intermedis orquestrals també mengívols i que no exigeixen una atenció especial; intermedis interpretats, tot sigui dit de passada, sense deixar massa rastre. Des d’aquesta premissa, el concert va resultar idoni. I per tant va permetre allò que en definitiva pretenia aconseguir: que el públic gaudís de tot el gavadal i de tota l’abundor de capacitat de crear bellesa lírica de què és capaç Jonas Kaufmann. Va ser amb prou feines mitja hora de cantar –vint minuts a la primera part i quinze a la segona–, que en la seva escassetat van afavorir que després lluís un altre component que el públic estima molt dels seus ídols: el de la generositat, en una tanda de propines realment generosa, valgui la redundància, que gairebé va doblar en minuts el que havia ofert en el concert “oficial”: van ser cinc temes més, variats, que van ampliar encara més l’exhibició de la seva paleta de recursos: entre ells el bombó d’“E lucevan l’stelle” de Tosca i un Core’ngrato final innecessari i fatigat.

El recital, a més, va anar de menys a més, amb una primera part de gran repertori –“Cielo é mar” de La Gioconda i “La fleur que tu m’avais jetée” de Carmen, com a moments més remarcables. A la segona “U di all’azzurro spazzio” d’Andrea Chénier va donar pas als moments en què la seva envergadura de gran comunicador, de gran expressiu, va arribar al punt àlgid: “Winterstürme” de Die Walküre i especialment “In fermen Land” de Lohengrin, d’una sensibilitat extraordinària.

Jonas Kaufmann ho té tot: una veu molt bella, de tenor spinto molt exacte, una musicalitat exquisida, domina la gradació expressiva, i té també la intuïció natural que si cal el mena al petit recurs afectista, fi i gairebé imperceptible, que afegeix un plus d’atractiu a les seves interpretacions. No és cantant –sembla– de grans aguts i Do de pits, però en tot cas fa front a les dificultats amb una gran elegància i suficiència.

L’ombra que plana sobre el seu futur és si l’ampla amalgama d’interessos que el fiblen condicionarà el pas que va de ser el que és ara –el gran  tenor del moment–, a ser el gran tenor de la seva generació. S’accepten oracles: en tot cas la clau només rau en la intel·ligència en la direcció de la seva carrera; no en unes capacitats que són sobradament manifestes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *