Subscriu-te

Crítica

Jorge Pardo s’enlaira i Wynton Marsalis decep

Jorge Pardo, al centre de la imatge (foto d’arxiu)
Jorge Pardo, al centre de la imatge (foto d’arxiu)

FESTIVAL DE BARCELONA GREC 2013. The Jazz at Lincoln Center Orchestra & Wynton Marsalis. Jorge Pardo i l’Original Jazz Orquestra del Taller de Músics. TEATRE GREC. 17 i 22 DE JULIOL DE 2013 (respectivament).

Per Albert Suñé

Els dos concerts del Grec 2013 que protagonitzaren Jorge Pardo, l’Original Jazz Orquestra del Taller de Músics i altres intèrprets, d’una banda, i la Lincoln Center Orchestra de Wynton Marsalis, de l’altra, van tenir dues cares ben diferenciades.

En efecte, Huellas, la música de Jorge Pardo, va deixar realment empremta. Va ser una acurada transcripció al flamenc-jazz de tota una sèrie de fandangos, seguidilles, quejíos i rumbes envoltades de qualitat i savor faire.

Pardo, músic europeu de l’any segons l’Acadèmia Francesa del Jazz, presentà el mateix concert durant les passades festes de la Mercè. Però aleshores ho va fer en formació de sextet. En el Grec, en canvi, hi intervingueren un total de vint-i-quatre intèrprets, ja que a part de la trompeta de David Pastor, director de la banda, aparegueren la marimba i la bateria de Marc Miralta, les guitarres de Josemi Carmona i Diego Guerrero –que també cantà–, la percussió i el cajón de José Ruiz Bandolero, el cante d’El Salao, i les palmas de José El Tobalo –que també tocà els bongos– i Juan Fernández, que es marcà un ball com aquell qui res. Fins i tot hi va haver temps per a la presentació de la cantant hindú Gayathri Kesavan. Dels arranjaments orquestrals, se n’havien encarregat el mateix Guerrero, Vicenç Martín, Vince Mendoza i Gil Goldstein. Els quals van acoblar el so de la formació a la música que havia niat en el magí de Jorge Pardo.

Una música en la qual va anar participant tota la gent que hi havia a l’escenari. Cosa que no vol dir que no actuessin junts en més d’una ocasió. Fins i tot Pardo va oferir un tema absolutament sol a la flauta travessera. Instrument que domina amb mà i bufera de mestre. I que, de fet, va ser el que utilitzà més, ja que també va fer servir el sopranino i el saxo tenor. Amb els quals estigué, així mateix, excel·lent.

Huellas no fa caure d’esquena a ningú. Però hi ha una il·lusió, un sentiment, una frescor i una voluntat de cercar coses noves que s’agraeix. Fou una música curosament pensada i interpretada. Una música que no vol épater el personal. Però que atresora sensibilitat i bon gust. A més, tots els intèrprets van fer l’impossible perquè la cosa sortís rodona. Perquè a part de Pardo, la marimba de Miralta també va dir coses magnífiques, la trompeta de Pastor sonà entonada, puixant, amb un fraseig segur, curull de feeling, Josemi Carmona es mostrà com un guitarrista de pedra picada, i la molt jove big band del Taller es va aprendre la lliçó i sonà aplicada i compacta. Amb alguns solistes excel·lents.

Dues hores i quart de concert comptant el bis és molta música. Que no es va fer pesada. I aquí rau també un dels seus mèrits. Tot i que tonalment parlant apareguessin algunes repeticions.

L’actuació de The Jazz at Lincoln Center Orchestra & Wynton Marsalis al Teatre Grec. © www.facebook.com/Grec.Festival.Barcelona
L’actuació de The Jazz at Lincoln Center Orchestra & Wynton Marsalis al Teatre Grec. © www.facebook.com/Grec.Festival.Barcelona

D’altra banda, la Lincoln Center Orchestra del trompeta Wynton Marsalis celebra enguany el seu vint-i-cinquè aniversari. Però aquesta celebració –almenys la música que sonà al Grec– fou molt acomodatícia. Perquè s’interpretaren temes d’Ellington i Basie seguint la partitura fil per randa. És a dir, no hi hagué cap novetat sobre el que ja estava escrit.

La novetat, això sí, la constituí el fet que aquests temes eren molt poc coneguts o no gens. Excepte l’ellingtonià “Mood Indigo”, la resta fou una molt bona troballa per a molts. Però aquí s’acabà tot. Això sí, l’orquestra sonà esplèndida, com sempre, però actuà plegada en poques ocasions, ja que es privaren més els quintets o sextets. I malgrat que Marsalis en el millor tema de tota la nit –interpretat a tota velocitat i excel·lint-hi els saxos i els trombons– efectuà un solo extraordinari de tècnica i de feeling, gairebé no va tornar a aparèixer. Excepte al final, quan va comprovar que l’hora escassa de música havia deixat la gent un bon xic decebuda. Aleshores reuní un sextet i encara es va fer més clàssic, tot interpretant una balada i un parell de temes de l’estil New Orleans. Però el mal ja estava fet.

Pensem que unes noces d’argent mereixen una mica més d’esforç per part dels executants. Però el líder no va voler saltar a l’arena i s’estimà més veure els toros des de la barrera. Una llàstima.