Subscriu-te

Crítica

Joventut i optimisme en el darrer concert de l’OSV

La pianista japonesa Nozomi Nakagiri (foto d’arxiu)

CONCERTS SIMFÒNICS AL PALAU. Orquestra Simfònica del Vallès. Regina Chernychko, piano. Nozomi Nakagiri, piano. Dir: Andrew Gourlay. Wagner: Els mestres cantaires (obertura). Poulenc: Concert per a dos pianos i orquestra. Guinjoan: Poco rubato (Suite Archipiélago). Beethoven: Simfonia núm. 8. PALAU DE LA MÚSICA. 6 D’OCTUBRE DE 2012.

Per Lluís Trullén

Hi ha concerts que per la seva programació inviten ineludiblement a l’optimisme i a les ganes de gaudir d’una música que s’ha convertit en paradigmàtica dins el repertori gràcies a la lluminositat i felicitat que n’emana. El nou concert de la temporada de l’Orquestra Simfònica del Vallès cercava aquest propòsit i res millor que iniciar-lo amb la festiva obertura d’Els mestres cantaires de Wagner –extreta de l’única obra de Wagner amb un rerefons còmic– i la Simfonia núm. 8 de Beethoven, la més extravertida de la seva producció dedicada al gènere. A més, el concert ens permetia escoltar dos joves talents del piano com són la ucraïnesa Regina Chernychko –guanyadora del Concurs de Piano Ricard Viñes 2012– i la japonesa Nozomi Nakagiri –premi del públic del Concurs Internacional Maria Canals– com a solistes del brillant Concert per a dos pianos de Poulenc, sota la direcció d’una de les figures emergents del panorama internacional com és el jamaicà Andrew Gourlay –guanyador del Concurs Internacional de Cadaqués 2010. Concert en què la joventut dels solistes i del director convidat i una grata comunicació interpretativa mantinguda en el decurs del programa van contribuir a fer acomplir el propòsit inicial, i que a més va tenir la col·laboració de Comediants com a presentadors. Una versió fresca i radiant de l’obertura d’Els mestres cantaires va precedir la interpretació de l’obra concertant de Poulenc, amb dues pianistes que van mostrar-nos unes qualitats tècniques impecables i que a més van assolir aquella lluminositat i una refinada sensibilitat en el “Larghetto” central per així recrear la màgia dels colors de la música d’aquest membre del Grup dels Sis fidel a una tradició, fidel a una innovació que li va merèixer una cèlebre consideració del crític francès Claude Rostand de «París-Press» en qualificar-lo com a “meitat heretge, meitat monjo”. Bon treball de les dues solistes, ben acompanyades per una orquestra en tot moment contagiada per la tremenda simpatia i alhora un profund sentit comunicatiu que mostra Andrew Gourlay.

La segona part es va iniciar amb el Poco rubato de Joan Guinjoan, obra pertanyent a la suite Archipiélagos, que el compositor de Riudoms va escriure per encàrrec del Festival de Música de les Canàries, i que va assolir una acurada interpretació atenta al color, a l’enllaç de sonoritats i al seu sentit musical pròxim a l’abstracció. Ja per últim, una versió emfàtica, distesa, extravertida amb tendència a potenciar encara més la sabuda rapidesa dels tempi de la Vuitena de Beethoven posava momentàniament el punt i final a un concert que va cloure amb una Polka de Johann Strauss. Al bon treball de l’OSV, cal sumar-hi la qualitat d’un director convidat que malgrat la seva joventut mostra un aplom i seguretat a l’escenari proporcional, a més, al profund coneixement i estudi de les obres que va interpretar al Palau.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *