P. SARASATE: obres per a violí i piano. Julia Fischer, violí / Milana Txerniavska, piano. Decca, 2014
Julia Fischer ha sorprès tothom amb el seu darrer disc dedicat íntegrament a l’obra de Pablo Sarasate. La jove violinista alemanya, que ha estat una de les grans revelacions interpretatives dels darrers anys, a penes havia interpretat les virtuoses peces del mestre navarrès. Però en el fons, res no ens ha de sorprendre d’aquesta artista en majúscules que afronta el repertori d’una manera tan honesta i fresca. Ella mateixa ens explica les raons de la tria argumentant que la diferència entre les obres de “gran” repertori, a què ens tenia ben acostumats, i els sovint frívols divertiments virtuosístics (com manta vegades s’ha considerat l’obra de Sarasate) és ben minsa, i que, en tot cas, al segle XIX ningú no posava en qüestió la seriositat dels grans virtuosos. Centrant, doncs, l’enregistrament en el que podríem anomenar “la desena prodigiosa” (els opus 20 a 29 de Sarasate, amb les prou conegudes Danses espanyoles –en quatre sèries– i el popular Aires gitanos, però també amb altres perles poc conegudes com El canto del ruiseñor o el Caprice basque), la violinista descobreix i ens descobreix un repertori que fascina no només pel seu virtuosisme (tal vegada més accessible que les piruetes violinístiques de Paganini), sinó també per la bellesa de les seves melodies o per la frescor dels seus aires d’inspiració popular, que, com bé argumenta Fischer, conviden des del primer moment a cantar i a ballar. I és aquí on es pregunta si no és aquesta la finalitat de la música, porti l’etiqueta que porti, la d’entretenir l’oient. I encara només hi troba una distinció: entre la música bona i la música dolenta, i conclou que la bona no tan sols és un entreteniment, sinó que també ens fa reflexionar, filosofar, ens omple de joia; al cap i a la fi, ens transporta l’ànima cap a un anhelat benestar. I a fe que amb aquest disc ho aconsegueix. Sergi Moreno-Lasalle
