Subscriu-te

Kemoklidze torna al LIFE Victoria

LIFE VICTORIA. Ketevan Kemoklidze, mezzosoprano. Ricardo Estrada, piano. Cançons i àries de Verdi, Mussorgski, Donizetti, Bizet, Rossini, Ponchielli i Montsalvatge. SALÓ DELS MIRALLS DEL LICEU. 29 D’OCTUBRE DE 2019.

El festival LIFE Victoria convocà al Saló dels Miralls del Liceu la mezzosoprano georgiana Ketevan Kemoklidze acompanyada al piano per Ricardo Estrada a fi de protagonitzar el vuitè recital del cicle de concerts.

Kemoklidze, que ja havia actuat en solitari al LIFE Victoria el 2017 i que havia participat en el concert benèfic “Més que lied” de l’edició passada, inicià la seva actuació amb una interpretació vibrant de la “Canzon del velo” del Don Carlo verdià, seguida de les quatre impressionants peces que integren els Cants i danses de la mort de Mussorgski.

La segona part es va iniciar amb l’ària de Donizetti “Cari luoghi”, de Linda di Chamounix, seguida per dues peces inevitables del repertori operístic de les mezzosopranos, l’Havanera de Carmen de Bizet i “Una voce poco fa” d’Il barbiere rossinià. L’apartat operístic va acabar amb “Stella del marinar” de La Gioconda de Ponchielli. El recital va continuar i acabà amb les Cinco canciones negras de Xavier Montsalvatge, el cicle que va tenir en Victoria de los Ángeles la seva intèrpret ideal.

Lluitant amb l’acústica nefasta del Saló dels Miralls, que és capaç d’enlletgir la veu més bonica i convertir en àcid i agressiu el piano més dolç, Kemoklidze i Estrada van obtenir un èxit important.

Ella posseeix una veu molt completa, de cilindrada operística, amb molt bon control de l’aire i de la col·locació, sempre alta, del so. Aquesta circumstància li atorga una projecció vocal extraordinària, en alguns moments fins i tot excessiva. La veu és àmplia d’extensió, sobretot per la banda dels greus, és fosca de color però ben àgil; caldria, però, treballar l’articulació per millorar la intel·ligibilitat del text.

Estrada, sempre atent i còmplice, en general va sonar massa fort, però costa de saber fins a quin punt aquest excés era resultat del seu tocar o de l’endimoniada acústica del lloc.

Tot i el gruix operístic de la seva veu, la interpretació de Kemoklidze va obtenir el seu millor moment en els Cants i danses de la mort; les Cinco canciones negras, en canvi, li van quedar bé, però ni ella ni el pianista no entraven en el joc de subtileses que requerien les peces.

Entre les àries operístiques, les que van quedar millor van ser la “Canzon del velo” i les àries esmentades de Bizet i Rossini tenien l’expressivitat adequada. A l’òpera, a la mezzosoprano gairebé sempre li toca fer el paper de “dolenta”, això exigeix jugar amb la seducció i el doble sentit i aquesta carta Kemoklidze la juga força bé.

El festival LIFE Victoria, que enguany homenatja la dona en la música vocal, ja sigui com a compositora, intèrpret, poetessa o musa, dedicà aquest recital a la memòria de la mezzosoprano romana Giulia Novelli (1859-1932), esposa del tenor Francesc Viñas, una cantant que va abandonar la seva carrera professional a causa de la maternitat. Per aquest motiu, segons afirmava el programa de mà, en les peces interpretades s’havien de combinar obres relacionades amb la maternitat amb àries dels papers operístics més destacats de Giulia Novelli. L’homenatge a la maternitat va ser més aviat prim, ja que només s’hi relacionaven la tètrica “Cançó de bressol” que obre els Cants i danses de la mort i la “Canción de cuna para dormir a un negrito” de les Cinco canciones negras. Un homenatge una mica escàs.

Imatge destacada: Ketevan Kemoklidze, amb el mantó de Manila que va pertànyer a Victòria dels Àngels. (c) Elisenda Canals.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *