Subscriu-te

Crítica

Khatia Buniatishvili, més preguntes que no respostes

© Antoni Bofill

PALAU 100. Khatia Buniatishvili, piano. Obres de Chopin, Beehoven i Prokófiev. PALAU DE LA MÚSICA. 13 DE NOVEMBRE DE 2012.

Per Jaume Comellas

La jove –25 anys– pianista georgiana ha fet la seva presentació a casa nostra –de llarg, com dirien les cròniques de societat arnades– en un cicle tan important com Palau 100 i en un marc sense comentaris. Hi havia una certa expectació –de fet, l’entrada va ser de gala–, per descobrir en aquestes condicions una artista que s’havia fet present ja aquí però en allò que podríem catalogar com a circuits B.

Si en comptes d’escriure una crítica confegíssim una crònica de l’esdeveniment, ho podríem resumir més o menys així: “brillant actuació, merescuts aplaudiments i un bis amb una obra molt coneguda i agraïda”. Un petit aplec de tòpics que tanmateix ja ens ofereixen un inici de pistes: aplaudiments merescuts, sí, però sense exageració; actuació brillant, fins a un elevat punt, també; i un sol bis, dada que cal considerar, oimés quan el programa no era precisament gaire llarg: trenta-sis minuts la primera part i escassament tres quarts d’hora la segona.

El cert és que el pas pel Palau d’aquesta pianista, actualment llançada a l’òrbita dels elegits, ens ha desconcertat. Per tant, la seva actuació ens ha ofert més preguntes que no respostes definitives. La primera és si la seva manera d’interpretar les partitures és fruit d’una personalitat ja acusada; o bé, tot el contrari, d’una cerca del seu camí propi. Anem més al gra. Katia Buniatishvili té un so d’una claredat extraordinària, un “touch” gairebé cristal·lí, una pulcritud que frega l’impossible. I preferim emprar aquests termes que no el de brillant, qualitat que essent aplicable no encaixa exactament amb el que volem dir. Això, inevitablement es trasllada a l’àmbit del bon gust, de la capacitat de creació de bellesa, tanmateix no sempre reeixida; però sí, i molt, per exemple en l’“Andante con moto” de la Sonata Appassionata de Beethoven i en general en els temps lents. Al costat d’això hom troba una certa uniformitat de criteri a l’hora d’abordar les diverses composicions, i a vegades feia la sensació que imposava el mateix en un autor i en un altre: i tanmateix els tres programats tenen personalitats ben diferenciades. Una mica allò que a vegades Beethoven sonava a Chopin i viceversa: una altra cosa era, és clar, Prokófiev.

Un altre aspecte que ens va sorprendre és el contrast dinàmic. Podia passar abruptament d’un diminuendo a l’infinit, gairebé suspès a l’aire sense alè, a un forte poderós, sense –si se’ns permet l’expressió– amb prou feines solució de continuïtat. I aquí cal preguntar-se fins a quin punt té de criteri afectista o simplement estètic. Naturalment ens inclinem pel segon, perquè –s’ha de remarcar positivament– del que no pequen les seves interpretacions és d’afectisme gratuït. Alhora, els tempi tenen tendència a la lentitud i en algun cas fins a nivells extremats –ja s’ha apuntat abans–, com és el cas de la famosa Marxa fúnebre o tercer moviment de la Sonata núm. 2 de Chopin; o el mateix i arxiconegut Somni d’amor de Franz Liszt amb què va obsequiar en el bis, servit damunt un pianíssim arrossegat, gairebé. Tanmateix va saber donar tota l’energia i exactitud el complicat discurs polirítmic que exigeix la Sonata núm. 7 de Serguei Prokófiev amb què va cloure el recital, obra en la qual va semblar trobar-se especialment còmoda.

Certament que els criteris d’interpretació evolucionen i no podem esperar que una jove pianista d’avui interpreti com ho faria Alícia de Larrocha o Claudio Arrau. Potser aquí s’ha de considerar no sols l’ajornament dels joves artistes als nous corrents, sinó també la dels afeccionats. En tot cas, per damunt d’aquesta dimensió circumstancial històrica a l’hora de considerar la validesa o no d’una mostració artística, més que l’anàlisi específica i puntillista de diversos factors, compta la capacitat de penetració en l’ànim de cadascú; cadascú, que també és la globalitat de l’audiència; el rastre que hi ha deixat i així mateix l’emoció que ha estat capaç de fer sentir. I en aquest sentit, almenys aquesta vegada, aquest rastre no ha estat excessivament intens ni tampoc l’emoció s’ha fet present més que en determinats instants; per descomptat sublims, que quedi definitivament dit.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *