Subscriu-te

Koroliov obre la temporada d’Ibercamera amb unes ‘Goldberg’ transcendents

IBERCAMERA. Evgeni Koroliov, piano. Bach: Variacions Goldberg, BWV 988. PALAU DE LA MÚSICA. 6 DE NOVEMBRE DE 2019.

La temporada d’Ibercamera va iniciar el recorregut de la seva trenta-sisena edició amb el gran pianista rus Evgeni Koroliov interpretant les Variacions Goldberg. Era la tercera ocasió que Koriolov portava les Goldberg a Barcelona, després d’haver-ho fet el juliol del 2007 a L’Auditori i el desembre del 2013 al mateix Palau, escenari on va tornar el febrer del 2016 per oferir L’art de la fuga. Bach ha estat i és un nom lligat a Koroliov des que cinquanta anys enrere es va proclamar guanyador del concurs internacional que se celebra a Leipzig dedicat al compositor d’Eisenach.

Amb un rictus que inspirava una naturalitat absoluta, Koroliov va sortir damunt l’escenari del Palau amb la partitura de les Goldberg a les mans, va posar-la sobre el piano i sense obrir-la en cap moment el va acompanyar en un llarg viatge transcendent, màgic, en què totes les notes tenien una raó de ser per crear un discurs d’una coherència arquitectònica absoluta. En el decurs dels anys Koroliov ha fet una dissecció minuciosa tant a nivell formal com expressiu de les Goldberg.

En la seva lectura es copsa l’herència de Gould –intèrpret que ell mateix ha reconegut que el va influir decisivament després d’escoltar-lo a Moscou l’any 1957–, però també de tota l’escola pianística russa, de la qual és hereu directe mitjançant les classes que li van impartir Heinrich Neuhaus i Maria Yudina. I és la pulsació, aquell tret distintiu de l’escola russa, el que fa màgica la versió de Koroliov. És l’estudi detallat del pes en l’atac de les notes el que li permet crear una diversitat de nivells de so simultanis i, per tant, fer discernir amb una total claredat els diferents registres sonors malgrat haver d’efectuar pulsacions simultànies. Com és en el cas de Sokolov, o d’aquella màgica transparència que aconseguia Tatiana Nikolajeva, que precisament l’any 1989 va portar a Barcelona una inoblidable versió de les Goldberg, tota nota posseeix la seva justa mesura per ser el mitjà que la integri dins un discurs ple d’intel·ligència i sobrietat.

Precisament la pulsació i l’enllaç de les notes –fruit d’una rigorosa digitació– li permet fer un ús mesurat del pedal i repercutir directament en la claredat i transparència del discurs. Fossin contrapunts, elements harmònics enllaçats o passatges de gran exigència de tempo, l’equilibri en l’ús del pedal afavoria la nitidesa sonora. Koroliov aprofundia en cadascuna de les Variacions amb una lògica constructiva que les encaminava com línies dirigides a un punt de fuga que creaven una perspectiva de proporcions perfectes. El retorn al tema inicial esdevenia el punt de confluència on clouria ineludiblement el seu viatge transcendent per les Goldberg. Koroliov no menysprea, però, les oportunitats sonores que li ofereix un Steinway.

En la inoblidable “Variació número 25” –aquella que la gran Rosalyn Tureck definia com una perla negra dins un collaret de perles blanques–, l’expressivitat romàntica tenyia d’una màgica sensibilitat la interpretació; un virtuosisme sempre al servei de les Variacions més endimoniades a nivell d’articulació i encreuament de mans podia pecar per als més puristes d’uns efectes de color i dinàmiques excessius. El Bach de Koroliov continua essent un dels referents pel seu minuciós detallisme i la seva personalitat interpretativa, impregnada en el cas de les Goldberg, tant de l’herència de Gould com de l’escola del piano russa que decisivament el va influir en els seus anys d’aprenentatge.

Imatge destacada: instant del concert d’Evgeni Koroliov (obtinguda a https://www.facebook.com/ibercamera)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *