Subscriu-te

La bellesa del mal

TOSCA de Giacomo Puccini. Liudmyla Monastyrska. Jonathan Tetelman. Erwin Schrott. Stefano Palatchi. Enric Martínez-Castignani. Francisco Vas. Josep-Ramon Olivé. Inés Ballesteros. Marc Pujol. Orquestra i Cor del Gran Teatre del Liceu. John Fiore, direcció musical. Paco Azorín, direcció escènica. Coproducció del Gran Teatre del Liceu i el Teatro de la Maestranza. LICEU. 9 DE JUNY DE 2019.

Tosca rep el títol de la protagonista femenina, però teatralment el personatge central, el que mou tota la trama i concentra tota l’acció és Scarpia, el comissari de policia, tots els altres seran satèl·lits de la seva maldat. Puccini ja ens avisa: el primer que sona quan puja el teló són els cinc acords sinistres que configuren el tema d’Scarpia. Scarpia, intel·ligent, intuïtiu, corrupte, sàdic, lasciu i cruel, és un autèntic príncep del mal. Dramàticament és un personatge potentíssim, una “perla” per a un bon actor.

El baix-baríton uruguaià Erwin Schrott, especialista en papers de malvat, que ja havia ofert al Liceu un Escamillo (Carmen) i, molt especialment, un Mèphistophélès (Faust) en versió de concert el 2011 absolutament memorable, es va lluir tant vocalment com, sobretot, escènicament fent d’Scarpia. Dominant, ambigu, fatxenda, canalla, brutal quan calia, sense pietat ni remordiment, la dramatúrgia del personatge que va construir Erwin Schrott a l’escenari era digna d’Hannibal Lecter. Vocalment, Schrott també va estar molt i molt bé, la veu tenia la plenitud, la seguretat i la rotunditat que requeria el personatge i exigia la partitura. Probablement Schrott és, avui, un dels millors Scarpia que es poden trobar.

Erwin Schrott (Scarpia) i Liudmyla Monastyrska (Tosca). © Antoni Bofill

Liudmyla Monastyrska va fer de Tosca. La veu té el poder que necessita el paper, el cant, però, no sempre és prou dúctil i flexible per omplir de matisos el personatge. Tosca és moltes més coses que la dona forta i desesperada que matarà Scarpia, Tosca té moments de gelosia, de tendresa, de seducció. Monastyrska canta bé quan pot cantar fort i pot alliberar sense reserves el potent cabal de la seva veu, però quan ha de fer apianaments i veus més matisades, el cant perd qualitat. Tot i això, el seu triomf va ser clar i la composició del personatge, bona i convincent.

El tenor Jonathan Tetelman, debutant al Liceu, va fer de Cavaradossi, un paper musicalment molt lluït i brillant però dramàticament desvalgut, perquè quan no penja de Tosca, penja d’Scarpia, i al pobre noi, sense que ell faci pròpiament res, només li passen desgràcies. Tetelman va fer un bon Cavaradossi. Enfrontat a dues veus de gran presència com eren Monastyrska i Schrott, en algun moment va quedar curt de projecció, però quan va poder cantar sol ho va fer bé i el cant és bonic i dinàmicament matisat. Va allargar excessivament les dues notes finals de “Recondita armonia” per, suposadament, fer més intens i emotiu el cant i va aconseguir que l’aplaudissin. Va forçar el patetisme, una llicència practicada per gairebé tots els tenors, a l’“Addio a la vita” i també li va funcionar.

Jonathan Tetelman (Cavaradossi) i Stefano Palatchi (Angelotti). © Antoni Bofill

Molt bé tots els papers secundaris, especialment Stefano Palatchi en el paper d’Angelotti i Francisco Vas en Spoletta. Remarcable l’actuació entre bambolines d’Isabel Ballesteros fent la veu del pastoret. Bona actuació del cor i encara més bona actuació de l’orquestra, que va estar en mans de John Fiore, debutant al Teatre, que va lliurar un bon treball de concertació i d’equilibri orquestral i va aconseguir que el públic del Liceu, sovint molt poc inclinat a aplaudir la seva pròpia orquestra, l’aplaudís llargament i amb intensitat.

Francisco Vas (Spoletta), Enric Martínez-Castignani (Sagristà) i Josep-Ramon Olivé (Sciarrone). © Antoni Bofill

El muntatge, la reposició d’una coproducció amb el Teatro de la Maestranza de Sevilla, amb direcció escènica de Paco Azorín que ja es va poder veure el 2014, continua no tenint gaire interès malgrat alguns canvis introduïts i continua essent lletja. La construcció que ocupa el centre de l’escenari i que al primer acte funciona prou bé per suggerir l’església de Sant’Andrea della Valle on pinta Cavaradossi, al segon acte, girada del revés, figura que és el despatx d’Scarpia al Palazzo Farnese i llavors ja no funciona. Finalment, al tercer acte, la mateixa construcció, tombada, figura que és la terrassa de Castel Sant’Angelo i llavors ja no funciona gens. Suposadament assistim a una evolució que ens ha de conduir del realisme, al primer acte, cap al simbolisme en el darrer, però visualment això no s’aconsegueix. La dramatúrgia dels personatges és convencional i algunes novetats com fer que Scarpia s’agafi a la Custòdia durant la processó del Te Deum o fer aparèixer el sagristà al Palazzo Farnese (què hi fa un sagristà al Palazzo Farnese?) no condueixen enlloc.

Imatge destacada: Jonathan Tetelman (Cavaradossi) i Liudmyla Monastyrska (Tosca). © Antoni Bofill

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *