Subscriu-te

Crítica

‘La clemenza di Tito’ al Palais Garnier

La mezzosoprano francesa Stéphanie D’Oustrac va interpretar el rol de Sesto
La mezzosoprano francesa Stéphanie D’Oustrac va interpretar el rol de Sesto

LA CLEMENZA DI TITO de W. A. Mozart. Llibret de Pietro Metastasio. Saimir Pirgu. Tamar Iveri. Maria Savastano. Stéphanie D’Oustrac. Hannah Esther Minutillo. Balint Szabo. Orquestra i Cor de l’Opéra National de París. Dir. escènic: Willy Decker. Dir. musical: Tomas Netopil. OPÉRA NATIONAL DE PARÍS (PALAIS GARNIER), 6 DE DESEMBRE DE 2013.

Per Mercedes Conde Pons

La creació d’un mite és només una qüestió històrica. De la mateixa manera que l’escultura d’un emperador romà només es materialitza quan aquest fa una primera mostra del seu poder. Aquesta és la base de la mise en scéne de Willy Decker per a La clemenza di Tito de Wolfgang Amadeus Mozart que es va poder veure a l’Opéra de París a la seu històrica i gairebé museística del Palais Garnier aquest mes de desembre.

Una gran peça de marbre omple l’espai central de l’escena és l’aposta escènica de Willy Decker
Una gran peça de marbre omple l’espai central de l’escena és l’aposta escènica de Willy Decker

La proposta escènica no és nova, sinó fins i tot relativament antiga, ja que es va estrenar als anys noranta i va ser relegada a l’oblit durant l’etapa Mortier a l’Opéra de París, per ser recuperada més tard, un cop Mortier va deixar el teatre. Però, sens dubte, aquest és un dels treballs més senzills i alhora interessants de Willy Decker. Una gran peça de marbre omple l’espai central de l’escena, i al mateix temps esdevé eix de l’acció que separa fàcilment els espais d’entrada i sortida dels artistes i fa de pas d’una escena a l’altra, a més d’exercir de símbol principal de la construcció del mite de l’emperador Tito, per la seva clemència envers els traïdors de la cort. La gran peça de marbre apareix en procés de poliment al llarg de l’acció, tot donant cos a poc a poc al bust gegant de l’emperador Tito, a imatge i semblança dels nombrosos bustos d’emperadors que hi ha escampats pels museus d’història i art clàssic. Els personatges vestits d’època –segle XVIII– giren al voltant del majestuós Tito, el qual, sense fer gairebé res, és el nucli central d’una trama què, per a ell, com per a tots els personatges, es debat entre l’amor i l’honor, la passió i l’orgull. Uns sentiments que John Macfarlane evoca de manera molt suggerent en els telons que davallen al final de cada acte.

Una producció evocadora en un marc també evocador, com ho és la bombonera del Palais Garnier, amb les pintures de Chagall al sostre, feien una preciosa combinació –en contrast amb els marcs daurats de les motllures de la ferradura del teatre– i donaven així la imatge d’una obra de museu en moviment.

Un dels telons de John Macfarlane que davallen al final de cada acte
Un dels telons de John Macfarlane que davallen al final de cada acte

A nivell musical, aquesta Clemenza va tenir com a protagonista principal la magistral mezzosoprano francesa Stéphanie D’Oustrac, que més enllà de jugar a casa, va retratar un Sesto antològic –ària amb obligat de clarinet inclosa– de l’inici a la fi de l’acció. Veu rodona, homogènia i una capacitat de transmissió del pathos que viu Sesto increïble. Es va posar el públic a la butxaca i va fer les delícies dels presents. Tant de bo tingui presència no gaire llunyana als escenaris catalans.

El Tito Vespasiano de Saimir Pirgu va ser notable, per bé que el seu paper és en realitat reduït respecte d’altres personatges de l’acció. De veu arrodonida i timbre atractiu, Pirgu va oferir sobretot una presència escènica i vocal lloable. Malgrat que la Vitellia de Tamar Iveri va ser convincent escènicament, la seva veu sonava en ocasions estrident i amb certes limitacions en el registre agut. Delicada Maria Savastano com a Servilia i Hannah Esther Minutillo va fer un Annio excel·lent, en un elenc que va completar el solvent Publio de Balint Szabo.

Magnífica l’Orquestra de l’Opéra National de París sota la direcció de Tomas Netopil, amb una sonoritat mozartiana que ja voldríem a les nostres contrades. Ja sabem l’atractiu de París com a ciutat europea de referència per al turisme, però si Barcelona ho és avui dia, cal que ho sigui no només com a destinació de festa i esbarjo, sinó com a capital cultural, i el nivell de qualitat dels cossos estables del seu teatre d’òpera és bàsic per garantir que el turisme estranger d’alt nivell –que existeix– posi en la seva agenda la visita al Teatre del Liceu, com ho fan a París amb el Palais Garnier. La platea del teatre francès era una babel d’idiomes i cultures i aquesta Clemenza va ser un èxit rotund.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *