Subscriu-te

Crítica

La conquesta de Mèxic envaeix el Real

© Javier del Real
© Javier del Real

DIE EROBERUNG VON MEXICO, òpera de Wolfgang Rihm. Nadja Michael. Georg Nigl. Graham Valentine. Ryoko Aoki. Caroline Stein. Katarina Bradic. Cor i Orquestra Titulars del Teatro Real. Dir. escena: Pierre Audi. Dir. musical: Alejo Pérez. TEATRO REAL DE MADRID. 19 D’OCTUBRE DE 2013.

Per Roberto Benito

La producció del compositor alemany Wolfgang Rihm té una relativa freqüència als escenaris del nostre país, des dels quartets al corpus pianístic, si bé aquesta és una mínima part de la seva gran obra. Entre tots els gèneres, la música escènica és la menys coneguda, d’aquí la importància de la proposta de La conquesta de Mèxic en la nova producció que serveix com a estrena espanyola de l’obra al Teatro Real de l’era Mortier.

Sempre hi ha hagut una atracció d’aquest compositor vers el teatre i la música escènica. Des del reconeixement internacional el 1978 amb Jacob Lenz fins a la seva última aportació recentment comercialitzada en DVD Dionysos, estrenada amb notable èxit en el Festival de Salzburg del 2010.

Com és característic del compositor, La conquesta de Mèxic parteix d’una narrativa dramatúrgica recolzada en les idees i no en la història, per això segons per a quin tipus de públic pot costar més entrar en el seu univers musical.

Antonin Artaud enriquit amb un poema d’Octavio Paz són els artífexs d’un text que dóna lloc a una òpera moderna, interessant, per bé que no gens convencional, sobre la lluita dels pobles i el metaconcepte de cultura que ajuda a veure amb diferent perspectiva un gran esdeveniment històric.

En aquesta producció presentada a Madrid s’ha envoltat d’un equip tan eficient com abocat a la seva música, com són el regidor Pierre Audi, coneixedor de l’obra de Rihm, que proposa una profunda lectura enriquida amb el treball del polièdric i gairebé “artista en residència” d’aquesta temporada al Real, Alexander Polzin. La música, el text, l’escenografia i el moviment dramatúrgic ens insinuen més que no ens mostren, ens evoquen més que no ens argumenten, per aquest motiu la complexitat de la composició es  resol més que satisfactòriament tant pel que fa a l’escenari com en un treball musical sota la direcció atenta del jove però ja amb gran projecció internacional Alejo Pérez.

El papers principals amb Nadja Michael (Moctezuma) i Gerg Nigl (Cortés). © Javier del Real
El papers principals amb Nadja Michael (Moctezuma) i Gerg Nigl (Cortés). © Javier del Real

La música, amb una idea de presència total, va envair la sala des del fossat, l’escenari fins a les llotges de platea i també la llotja reial, tot creant una estereofonia poques vegades aprofitada en aquest coliseu. Amb dobles grups de cambra vocals i instrumentals s’enriquien la tímbrica i el discurs vocal de l’escenari, que prestava des de les parts solistes el ressò i reflexió dels dos personatges principals, Moctezuma (Nadja Michael) i Cortés (Georg Nigl), en les veus out stage d’una soprano coloratura, Caroline Stein, i una contralt, Katarina Bradic, respectivament. Tots ells d’una admirable solvència vocal, qualitat tècnica i resistència física davant una partitura exigent i sense concessions en tessitura ni en dinàmiques.

Les prestacions de l’orquestra van ser més que notables en una partitura de gran complexitat, amb una secció de percussió molt enriquida; el mateix es pot dir del cor, que, encara que amb so gravat, denota la gran qualitat que aquest col·lectiu està adquirint al teatre madrileny.

Text complex i poètic, música del nostre temps, teatre expressiu i treballat, un còctel no apte per a tots els públics, però sí amb el dret de ser present en una programació d’un teatre important.

Aquest producte musical que de vegades abassega amb el seu potencial sonor finalitza en un silenci absolut i deixa la porta oberta a la reflexió personal i col·lectiva sobre múltiples aspectes: històrics, artístics i sobretot humans.