Subscriu-te

La Filharmònica de Viena i els directors suplents

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

PALAU 100. Wiener Philharmoniker Orchester. Dir.: Daniel Harding. Obres de Beethoven, Strauss i Brahms. PALAU DE LA MÚSICA. 27 DE JUNY DE 2016.

Per Mercedes Conde Pons

La Fundació Orfeó Català-Palau de la Música Catalana cloïa solemnement la temporada 2015-16 amb el concert de l’Orquestra Filharmònica de Viena, considerada si no la número 1 del món, sí una de les tres millors orquestres a nivell internacional, i mundialment famosa gràcies al ja tradicional i icònic Concert d’Any Nou a la seva ciutat, Viena.

La visita d’una orquestra d’aquestes característiques continua generant expectatives, i és que s’ho val. No estem acostumats, malauradament, a rebre amb assiduïtat la visita de transatlàntics simfònics com aquests, però enguany –si em permeten el joc de paraules– hem rebut la visita d’aquesta orquestra per duplicat en poc més d’un mes gràcies a un transatlàntic turístic dels que avui dia col·lapsen el port i els carrers de la capital catalana. Per als qui no en van tenir coneixement, el mes passat el Palau de la Música Catalana havia acollit un concert d’aquesta orquestra en el seu pas per la ciutat a bord d’un creuer de luxe.

Dels dos concerts es desprèn que, com els grans transatlàntics, orquestres com aquesta poden dirigir-se soles, no necessiten pràcticament capità, o director. O més ben dit, sí que en necessiten, però ha de ser un director d’altura, de personalitat imponent i discurs convincent. I això es va fer palès dilluns passat en el concert programat en la temporada 2015-16 de la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música Catalana, que servia de colofó a una gran temporada de concerts.

La indisposició de Daniele Gatti, que l’ha obligat a cancel·lar tota la gira amb l’Orquestra Filharmònica de Viena, ha provocat una desfilada de directors disposats a assumir el mateix repertori inicialment programat sense possibilitat gairebé de preveure assajos. Un repte així és només apte per a directors valents i amb empenta. Si el dia anterior a aquest concert, la Filharmònica de Viena era dirigida a Madrid per Andrés Orozco Estrada, amb Javier Perianes com a solista de piano en el Concert per a piano núm. 4 de Beethoven, corresponent al cicle Ibermúsica, a Barcelona va ser l’anglès Daniel Harding el responsable de liderar l’orquestra en un programa d’un atractiu innegable.

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

El concert s’iniciava amb l’obertura Coriolà, op. 62 de Beethoven, una d’aquelles peces que serveixen per despentinar el públic, habitualment –i en ocasions com aquesta encara més– massa distret encara com per no rebre una sotragada inicial en escoltar els primers acords d’aquesta obertura. L’obertura, tanmateix, passà sense pena ni glòria, però serví per acollir amb l’oïda la increïble sonoritat d’una orquestra que sona en bloc, sense marge d’error.

Amb el poema simfònic de Richard Strauss Mort i transfiguració, op. 24, Daniel Harding tenia el primer gran repte amb la Filharmònica de Viena. Aquesta obra, que Strauss compongué en la seva joventut, amb la intenció de copsar com seria la mort d’un heroi, resultà una preconització del que després Strauss diria que va viure en intuir l’arribada de la seva mort, tot confessant sentir que la mort era tal com l’havia imaginada en aquesta obra. L’esperança de la transfiguració traspua al llarg de tota l’obra, optimista i vitalista com és propi del caràcter del compositor. El britànic Daniel Harding s’esmerçà gestualment –a vegades amb excés– a transmetre a l’orquestra –només a l’orquestra?– la passió amb què entenia aquesta obra, i buscant destacar-ne plans sonors amb més transparència, però l’orquestra semblava més aviat concentrada a oferir-ne una interpretació ancorada en la gran tradició que acumula a les espatlles. La interpretació oferí moments de gran bellesa en una versió esplèndida però mancada de personalitat pròpia. És clar que, conegut el context, hi havia poc marge de maniobra.

La segona part feia preveure més bons resultats, amb la interpretació de la Primera Simfonia de Johannes Brahms. Obra majestuosa del gran romanticisme simfònic, aquesta simfonia en tonalitat menor té també quelcom d’heroic en la seva gestació, ja que el seu autor va trigar prop de vint anys a donar-hi forma i definició. En aquesta segona part del concert, la Filharmònica de Viena va demostrar per què porta el qualificatiu de la millor orquestra –o entre les millors– del món, i no tant per la versió dirigida per Daniel Harding, sinó per l’empastament ofert des dels primers acords d’aquesta imponent simfonia. Seria injust no tenir en compte la tasca desenvolupada pel britànic, que va estar atent a la construcció d’una versió amb fluïdesa, novament buscant la claredat del so, que fluïa amb la densitat homogènia de la sonoritat de la corda vienesa, d’una qualitat excepcional. La disposició de l’orquestra, amb els contrabaixos just davant del vent metall i fusta, com servint de base de la corona de la secció de cordes, va contribuir enormement a aquest efecte embolcallador, que va ajudar a fer d’aquesta una gran versió en la pura tradició germànica. Com a gest de simpatia i generositat, la Filharmònica de Viena i Harding van oferir un bis, una Dansa eslava de Dvořák (concretament l’op. 72 núm. 10) pràcticament llegida a vista que, malgrat el factor improvisador, va satisfer el públic.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *