Subscriu-te

La Franz Schubert Filharmonia i Alexei Volodin, entesa absoluta de talents

FRANZ SCHUBERT FILHARMONIA. Alexei Volodin, piano. Director: Tomàs Grau. Brahms: Concert per a piano i orquestra núm. 2. Txaikovski: Simfonia núm. 5. PALAU DE LA MÚSICA. 15 DE MARÇ DE 2022.

En el decurs de cinc dies consecutius, la Franz Schubert Filharmonia ha ofert una gira de concerts que, iniciada el divendres 11 de març a Tarragona, l’ha portat a actuar a Lleida, Madrid, Valladolid i finalment, la nit de dimarts, al Palau de la Música. Una gira que ha tingut com a solista convidat el pianista Alexei Volodin i que, sota direcció de Tomàs Grau, ha centrat el programa en dues obres paradigmàtiques del repertori com són el Concert per a piano núm. 2 de Brahms i la Simfonia núm. 5 de Txaikovski. Concerts dedicats als afectats pels atacs a Ucraïna i que, pel que fa al pianista rus, van venir acompanyats d’un comunicat taxatiu en què sentia la necessitat i responsabilitat de repudiar rotundament l’atac de Putin i de mostrar el seu posicionament en contra de la guerra.

El Palau tornava a ser escenari d’un gran concert simfònic en què d’entrada es va constatar el nivell que concert rere concert va mantenint aquesta formació, que en aquesta ocasió tenia com a concertino Krzysztof Wisniewski, violinista convidat per a l’ocasió en una tasca que ha fet amb les més rellevants orquestres espanyoles. El Segon Concert per a piano de Brahms continua aportant infinitat d’al·licients tant al solista com a l’orquestra ja des de l’entrada de la trompa solista o el sublim passatge de violoncel del moviment lent. Un paper orquestral tremendament exposat per a totes les seccions i que s’ha de compenetrar amb un treball pianístic titànic no només per la prou sabuda complexitat tècnica de l’obra, sinó pel vessant expressiu. I és en aquest apartat on Volodin ofereix un toc distintiu, on desplega tota la seva personalitat artística per oferir-nos un Brahms amb un clar segell propi.

La seva concepció brahmsiana aprofundeix tant en el vessant simfònic com en el poètic. Volodin brillava en aquell pianisme propi de les Sonates de la primera època del compositor germànic superant amb elegància i majestuositat les grans estructures d’acords, les bateries d’octaves complexíssimes, els trinats que s’han de realitzar amb alternança de mans, els articulats executats amb una diàfana claredat. El seu Brahms resultava majestuós, apassionat, vehement, explosiu, però sense caure en un lluïment de tècnica desmesurat que traspassés la concepció musical de la partitura per un mer lluïment propi. Atorgava solemnitat i fortalesa de timbres al moviment inicial i una frescor al moviment final amb el ressò dels cèlebres ritmes i melodies que no s’escapaven d’un caràcter rapsòdic, tot emanant-ne així una claredat i bellesa fascinants. Però Volodin també es submergia en tots els al·licients que, a manera dels sublims intermezzi de la darrera etapa pianística del compositor hamburguès, afloren en el fascinant “Andante”. Sens dubte, sensibilitat poètica amb un refinadíssim ús del rubato, control de la sonoritat amb els pianissimi destil·lant tota la calidesa d’una música en la qual la inspiració brahmsiana arriba al sublim.

Volodin recalava en tots els registres del Concert amb qualitat de so, de varietat de timbres, també de precisió tècnica i va entregar el màxim del seu talent a una de les pàgines més sublims del repertori per a piano i orquestra. I en aquest Concert la conjunció juga un paper determinant. Per tant, admirable una vegada més com Tomàs Grau mesura el volum orquestral just per atorgar al solista el rol principal, però també per saber fer emergir una claredat en la concepció melòdica i rotunditat harmònica en els tutti per manifestar la magnitud orquestral pròpia del simfonisme de Brahms. Des de l’entrada de la trompa (Pablo Hernández) dialogant amb els arpegis magistralment dibuixats per Volodin, el treball de la secció de fustes, unes cordes impecables de les quals destacà el treball en l’“Allegreto grazioso” final i per descomptat la més que correcta aportació del solista del primer violoncel en l’“Andante” (Bruno Hurtado), l’orquestra es va compenetrar amb el solista per crear una amalgama d’un equilibri precís. Volodin va ser aclamat per la seva interpretació esplèndida del Concert i va oferir fora de programa una deliciosa interpretació del Nocturn en Do sostingut menor, op. pòstum de Chopin.

I després, la sempre bellíssima Simfonia núm. 5 de Txaikovski, obra que a tots ens ha encisat, pel romanticisme i lirisme melòdic, pel seductor ritme de vals que embolcalla el tercer moviment, per aquell “Andante” en què introduït per la trompa emergeix una de les tantes inoblidables melodies del compositor rus, i, per descomptat, per aquell darrer moviment amb el final triomfal majestuós i rítmic de magnetisme irresistible. Obra que Tomàs Grau, dirigint de memòria, ha treballat profusament, en què l’exigència en els tempi i la precisió que cal tenir tant en la secció de cordes com en els complexos passatges de les fustes, aquestes han de congeniar per recrear una atmosfera musical que ens embolcalli gràcies a les seves irresistibles melodies que se succeeixen sense interrupció. Grau té davant seu una orquestra que coneix a la perfecció, curosament treballada des de la base i que amb els seus instrumentistes aconsegueix una complicitat absoluta a la recerca d’un fi comú en pro de l’obra interpretada. El plantejament de l’obra se sustentava en el treball a nivell individual (esplèndida la trompa, la secció de violins, les flautes, oboè, fagot…), però sobretot en la conjunció sonora global. Discurs plantejat sense efectes desmesurats, sempre conseqüent, elegant en el traç, solemne, impetuós en l’entrada del darrer moviment…, infinitat d’al·licients per gaudir d’una versió brillant, eloqüent i impregnada de tot el seu romanticisme implícit.

Com a cloenda, Grau va tenir un record per les víctimes del conflicte a Ucraïna (prèviament al concert ja ho va fer l’organització en demanar uns instants de silenci al públic) i va oferir-nos una bellíssima versió de la sempre emotiva novena variació de les Enigma, “Nimrod”, del britànic Elgar, com a punt final d’un concert brillant i emotiu.

Imatge destacada: (c) Martí E. Berenguer.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

L'Associació @Orfeo_Catala renova la seva junta directiva el proper 21 de juny al @palaumusicacat . Aquell dia es proclamarà l'única candidatura presentada. Més informació, al nostre web! http://www.revistamusical.cat/joaquim-uriach-torello-sera-el-nou-president-de-lassociacio-orfeo-catala/

.@SalvadorBrotons dirigirà tres programes de la propera temporada de l'Orquestra @SimfonicaCugat, de la qual serà director titular. Més informació, al nostre web! http://www.revistamusical.cat/salvador-brotons-nou-director-titular-de-lorquestra-simfonica-sant-cugat/

.@SalvadorBrotons és el nou director titular de l’Orquestra @SimfonicaCugat a partir de la temporada 2022-23

La @JOSBorquestra convoca audicions de violí, viola, violoncel, contrabaix, flauta, clarinet, fagot, trompa i trombó. Ja és obert el termini d'inscripció a les proves, que tindran lloc els dies 17, 18 i 19 de juny.

4
Segueix-nos a Twitter