Subscriu-te

Crítica

La fugacitat dels clàssics

El Trio Guarneri (foto d’arxiu)
El Trio Guarneri (foto d’arxiu)

33è FESTIVAL INTERNACIONAL DE MÚSICA PAU CASALS. Trio Guarneri. Ivan Klánsky, piano. Cenek Pavlík, violí. Marek Jerie, violoncel. Obres de Mozart, Smetana i Mendelssohn. AUDITORI PAU CASALS DEL VENDRELL. 1 D’AGOST DE 2013.

Per Marta Trill Gutiérrez

A diferència d’altres representacions artístiques, la música presenta la peculiaritat de ser perdurable i efímera alhora. L’art d’Euterpe ha aconseguit vèncer el pas del temps per mitjà del llegat que els cèlebres compositors han deixat escrit, però també esdevé fugaç perquè comprendre’l a partir de l’audició és resultat de la circumstància. Sembla que entre la diversitat d’intencions del Festival Internacional de Música Pau Casals hi hagi aquesta premissa. Una bona mostra d’aquesta declaració de principis és la proposta del Trio Guarneri.

El Trio Guarneri ja va ser present a la 24a edició del certamen i també al 30è Festival Internacional Pau Casals. En aquesta ocasió, la prestigiosa formació d’origen txec va traçar un itinerari musical que va servir-se d’algun dels autors cabdals d’aquesta combinació instrumental. El Trio en Sol major, KV 564 de Mozart va encapçalar el recorregut. Els més de 25 anys de trajectòria del conjunt permeten comprendre la complicitat existent entre els músics. Els intèrprets no van intercanviar pràcticament cap gest durant tota l’execució de l’obra i, tot i això, la seva interacció s’entenia molt més enllà de la simple reproducció de la partitura. Les frases i els motius balandrejaven del violí al piano amb una lleugeresa imperceptible, com la fulla que cau de l’arbre a la tardor, i el violoncel s’introduïa en el diàleg acompanyant la melodia cap a un aterratge de vellut.

El Trio en Sol menor, op. 15 d’Smetana trencava el caràcter juganer de la peça que havia iniciat el concert. Amb aquesta composició els de Praga feien el seu particular homenatge a la nació txeca. Klánsky, Plavík i Jerie van dotar l’obra d’una atmosfera tràgica. Piano, violí i violoncel van establir una conversa tan íntima, a la ratlla de la privacitat, que gairebé feia por de presenciar. El “Moderato assai”, l’“Allegro ma non agitato” i el “Finale. Presto” que donen forma a l’obra es van dibuixar com una confidència dolorosa, com el discurs d’algú abatut dominat per la rauxa que vol recuperar el seny. El treball temàtic i la transformació a través de la intensitat de les dinàmiques van aconseguir crear una única unitat formada de blocs musicals de caràcters oposats.

La segona part del programa va incorporar el nom de Mendelssohn. El Trio en Re menor, op. 49 del compositor alemany va completar el repertori. El Trio Guarneri va defensar l’obra adequant-se als requeriments tècnics i atribuint-hi el caràcter romàntic que exigeix. En aquesta peça el violoncel ocupa el mateix pla melòdic que el violí i el piano, de manera que introdueix algun dels temes i s’aconsegueix un equilibri perfecte entre acompanyament i melodia. Cal destacar també que Plavík i Jerie van treballar el contrapunt entre el violoncel i el violí de manera impecable.

La resposta al lliurament interpretatiu del Trio Guarneri va ser una onada d’agraïment. El sentiment de gratitud del públic tarragoní es va veure alimentat per l’execució d’un “Allegro” d’un Trio de Beethoven i d’un altre de Haydn.