Subscriu-te

La GIO a molt bon lloc

© Dugudun Fotografia
© Dugudun Fotografia

4t ANIVERSARI GIORQUESTRA. GIOrquestra. Daniel Müller-Schott, violoncel. Dir.: Marcel Sabaté. Obres de Dvořák: Concert per a violoncel, en Si menor, op. 10; Simfonia núm. 9, en Mi menor, op. 95, “del Nou Món”. AUDITORI DE GIRONA (SALA MONTSALVATGE). 28 DE FEBRER DE 2016.

Per Xavier Paset

La GIOrquestra continua treballant a ple rendiment per fer-se un lloc en la programació. La veritat és que la qualitat de tots els seus projectes fins a aquest concert que celebrava el quart aniversari de la seva fundació la projecten cap a un futur esperançador malgrat les grans dificultats que comporta gestionar una formació de les seves dimensions.

Per a aquesta ocasió Marcel Sabaté va convidar un dels grans intèrprets actuals: el violoncel·lista Daniel Müller-Schott, per oferir el segon i més conegut concert per a aquest instrument escrit per Antonín Dvořák. El compositor txec el va escriure per a un gran violoncel·lista i amic malgrat que tenim present que al seu epistolari va deixar escrit que considerava molt millor el violí com a instrument solista que no pas el violoncel. Tot i les seves objeccions, va aconseguir un magnífic Concert que Müller-Schott va reportar amb ofici. No hi va haver errors d’enfocament del solista. Una gran sonoritat i alè romàntic són les eines que vam poder escoltar a més a més d’un virtuosisme indiscutible. El timbre del violoncel va haver de competir amb el volum d’una orquestra poderosa, però els diversos plans sonors es van poder sentir molt bé. Els acords arpegiats oferien bona mostra de l’habilitat del mestre Müller-Schott, per bé que en els trinats es podia observar un cert excés nerviós. Sigui com sigui, el to dels diversos moviments va estar sempre molt ben perfilat. La tímbrica de l’instrument la posaria entre parèntesis. Segurament una sala com la de l’Auditori de Girona es resistia a fer arribar arreu la seva sonoritat. Probablement li va faltar volum sonor perquè la veu es pogués projectar amb la monumentalitat que reclamen molts dels passatges d’aquesta partitura. El so era certament molt punxant i li mancava un cert arrodoniment tímbric que segurament li hauria compensat l’agressivitat d’aquest instrument del segle XVIII que malgrat tot no deixa d’aportar unes qualitats excel·lents per poder dur a bon port aquesta pàgina de Dvořák. L’orquestra va acompanyar i seguir les evolucions del solista amb encert malgrat les limitacions de temps actuals per poder assajar. El món de la música va molt ràpid i s’ha de muntar tot en temps rècord, perquè l’economia no ho permet altrament. Sortosament, les capacitats de tots els músics van permetre una versió lluminosa amb pocs entrebancs.

Müller-Schott es va acomiadar només amb un bis. Va ser l’Havanera de Ravel en solitari, una peça realment ben tallada, però que oferia poc espai per significar-se com a gran solista. Va deixar un bon regust, però per als melòmans faltava quelcom més.

La segona part del concert donava pas a la Novena de Dvořák. Aquí l’orquestra tenia un camp idoni per al lluïment i així ho va fer. Hi havia molta musculatura sonora i es notava que la partitura és un lloc comú per a totes les formacions, perquè va demostrar-hi una gran solvència. Aquí també els perfils seguien l’ortodòxia romàntica però amb una contenció notable. El mestre Sabaté va estar tothora amatent als contorns de la partitura. Va vigilar de prop els volums i va deixar més lliure el melodisme, que els professors de l’orquestra van reblar perfectament. La grandiositat i la llum d’aquesta simfonia tan popular va tenir una molt bona acollida del públic. Hi va haver emoció i contundència a parts iguals. El vigor sonor del discurs no es va perdre en cap moment. El solista de corn anglès va oferir una molt bona línia a la compromesa melodia del segon moviment i el vent metall, molt fresc, va obtenir moments de gran bellesa amb entrades precises i bon equilibri.

La secció de corda també mereix una menció especial per la seva homogeneïtat i bon empastament sonor. No va tenir por i la sonoritat oberta i brillant projectava una excel·lent impressió. Tota la carn a la graella des del principi i un bon capteniment van ser uns ingredients indispensables per conduir amb destresa una simfonia exigent com aquesta. L’orquestra no va patir en cap moment i això sens dubte es copsà a la primera. En definitiva, un gran treball dels professors i el director Marcel Sabaté, que per la seva bona trajectòria ja comencen a reclamar un lloc més destacat en la programació gironina i una expansió de les seves activitats musicals arreu del territori. Una línia possible a seguir seria abundar més en el repertori de compositors catalans.