Subscriu-te

La GIOrquestra celebra l’aniversari Beethoven amb Ye-Eun Choi

GIORQUESTRA. Ye-Eun Choi, violí. Dir. Chloé van Soeterstède. Obres de L. van Beethoven: Simfonia núm. 2, en Re major, op. 36 Concert per a violí, en Re major, op. 61. AUDITORI DE GIRONA. 8 DE FEBRER DE 2020.

El 250è aniversari del naixement del mestre de Bonn suscitarà molts homenatges necessaris, tot i que el catàleg de Beethoven ha estat rastrejat amb profusió. Tot i això, la Primera i la Segona de les seves simfonies no han gaudit en general del fervor del gran públic. La GIOrquestra ha apostat per la Segona de les vuit simfonies i, per tant, no deixa de ser un encert que l’hagin programat i val a dir que els efectius que requereix –exactament els mateixos que els de la Primera Simfonia– s’ajusten molt bé a les possibilitats actuals de les formacions que treballen per projectes. Tot i que l’orquestra comptava amb menys efectius dels que estem acostumats als darrers concerts de la GIOrquestra –l’obra no ho exigia necessàriament–, la formació ha aconseguit afermar i millorar considerablement la sonoritat i en aquesta situació d’orquestra de cambra ampliada amb una secció de vents obté una sonoritat magnífica. Les cordes han evolucionat vers una sonoritat més musculosa i compacta i els vents empasten perfectament amb alguna petita excepció.

Va portar la batuta la jove directora Chloé van Soeterstède, que va mantenir una molt bona sintonia amb els professors de la formació gironina. Sens dubte, a la GIOrquestra li anirà molt bé comptar amb noves mirades en la direcció. Aquesta ha estat la primera i ha funcionat molt bé. Soeterstède va mantenir una direcció ortodoxa i polida, molt atenta pel que fa als aspectes tècnics, però menys en l’expressió. Aparentment la Segona Simfonia pot semblar menys interessant, però té molts elements destacables. Molts espais van quedar sense explorar. El contrast de les dinàmiques era imprescindible, i mantenir i descobrir els caràcters, una feina que de ben segur hauria reportat grans èxits. Va faltar visió artística en aquest sentit per comprendre amb profunditat aquesta partitura. El bon ofici, sens dubte, va fer que l’obra arribés a bon port, però el tremp beethovenià i el coratge heroic es van perdre. Totes aquestes capes de treball són segurament molt difícils d’aconseguir quan es treballa en projectes que no disposen de tot el temps desitjable per oferir-ne la millor versió possible. Estem convençuts que si amb l’espai de temps per treballar plegats actualment la GIOrquestra aconsegueix sempre bons resultats, encara els aprofundiria molt més, tot obtenint cotes artístiques de primer nivell.

Aquesta apreciació no és negativa, sinó que és l’evidència que les formacions catalanes no disposen del suport necessari per poder esdevenir grans. És un plany que ha estat sempre omnipresent, perquè el talent dels intèrprets és excel·lent, però fan falta les condicions de treball necessàries per créixer. No cal dir que un esforç determinant en aquest sentit per part de les administracions públiques fa tard, però també fallem socialment perquè no hem aconseguit que estigui a l’agenda política. Mentre això no passi, no estarem mai al mapa internacional dels referents musicals o bé hi serem molt de passada. La maduresa costa molt d’aconseguir, però això no significa que la GIOrquestra no s’esforci sempre al màxim. Els referents ens obliguen a dir que encara falta molt per arribar, però és possible fer-ho si els ajudem.

La segona part de l’espectacle prometia ser el plat fort de la vetllada. Certament, va ser una lectura molt meritòria de l’únic i complex Concert per a violí que va escriure Beethoven. La solista coreana Ye-Eun Choi va demostrar un talent i domini de l’instrument extraordinaris. En les dues cadències va exhibir virtuosisme i una ponderació molt estimable que prové més de les característiques del violí que va utilitzar i d’una expressió molt lineal. Choi enlluerna quan es tracta dels episodis en què la música es calma, en els pianíssims de factura impecable que va aconseguir sempre basant-se en el preciosisme i una tècnica meravellosa. Malgrat això, encara no la podem considerar una solista referencial, perquè el caràcter i el color monocromàtic de l’instrument no van poder desvetllar tota l’energia que conté aquesta pàgina musical. El volum de l’instrument és encara insuficient per a una solista i l’expressió melòdica no discrimina prou bé tots els matisos del llenguatge beethovenià. No va ser una versió inoblidable, però els mèrits de Choi són innegables. No voldríem afirmar taxativament que l’instrument no l’ajuda, però segurament amb una eina amb més projecció obtindria millors resultats en aquesta mena de repertori. També és veritat que estem molt acostumats a una tradició de grans violinistes amb sonoritats potents i sumptuoses que no han d’emmascarar altres possibles versions. En el segon moviment Choi va obtenir els millors resultats, però en alguns moments perd l’energia vital de la música de Beethoven i esdevé massa lànguida, amb un color massa angelical. Aquí si bé n’encertava molt més el caràcter, perdia pel que fa a la direccionalitat del so. L’explosió ponderada del tercer moviment va estar a bon lloc i va sorprendre l’obertura sonora de l’orquestra, que a diferència de la primera part ara es mostrava més lliure, segurament perquè la Segona Simfonia no forma part del quefer habitual dels intèrprets i calia més concentració per assegurar que tot estava ben ajustat. Considerant els condicionants de temps, va ser un concert molt aconseguit.

Imatge destacada: (c) Dugudun.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *