Subscriu-te

Crítica

La GIOrquestra supera el repte

El concert del segon aniversari de la GIOrquestra amb el pianista Lluís Rodríguez Salvà
El concert del segon aniversari de la GIOrquestra amb el pianista Lluís Rodríguez Salvà

GIORQUESTRA. Lluís Rodríguez Salvà, piano. Dir.: Marcel Sabaté. Concert per a piano i orquestra núm. 1, en Si bemoll menor, de P. I. Txaikovski i Simfonia núm. 6, en Fa major, “Pastoral” de L. van Beethoven. AUDITORI DE GIRONA. 9 DE FEBRER DE 2014.

Per Xavier Paset

En el seu segon aniversari, la GIOrquetra s’ha proposat una transformació extraordinària: de GIOrquestra a GIO Simfònica, amb el que això suposa d’ampliació de l’orgànic orquestral amb les noves seccions de vent i percussió.

Aquest nou desplegament no només ha significat un repte de plantilla, també suposa una ampliació molt significativa dels nous horitzons que s’ha marcat la formació. Marcel Sabaté lidera tots aquests canvis amb la naturalitat d’un ésser humà que va creixent, sense por, però amb la consciència molt clara del lloc on vol portar l’orquestra. En aquest trànsit, un nou pas significatiu porta la formació a enfrontar-se amb un repertori realment complex.

En el Concert per a piano i orquestra del mestre rus, l’orquestra es va mostrar molt flexible i va reflectir amb solvència l’esperit trepidant d’una pàgina molt popular que el públic va celebrar amb entusiasme. En el primer moviment, a l’exposició del primer tema potser li va faltar més múscul: una embranzida inicial que sembla reclamar clarament aquesta obra i que el pianista no va poder resoldre. Malgrat això, en la repetició les coses van començar a canviar totalment i Sabaté va imprimir el caràcter necessari per apoderar-se de l’obra. En el segon moviment, el més introspectiu i delicat, Lluís Rodríguez Salvà va demostrar una plena comprensió de la musicalitat amb un toc just i ens va absorbir completament. És veritat que aquest concert enlluerna per la seva vibració fulgurant i que el virtuosisme esclatant implícit a vegades pot emmascarar la música, però Rodríguez va fer gala d’un pianisme ponderat. Sense cap temptació emfàtica, l’intèrpret va saber copsar la pulsió que amaga el virtuosisme poderós. Va marcar amb mestria els moments en què les sonoritats del registre greu representen bellament un “so lleig” i en tot moment va portar els canvis de pulsació i els va mantenir de forma admirable. En l’orquestra només hi va haver algun petit desajustament en els instruments de metall, però en general van secundar amb fortuna les evolucions del solista, que va tenir un paper més que meritori. Potser malgrat l’equilibri necessari, li va mancar aquella petita gota de desbordament que costa molt de trobar, però val a dir que el pianista gironí convenç sobradament.

Amb la segona part venia per a la GIO el seu plat fort. Amb la Simfonia núm. 6 del compositor de Bonn havia de demostrar moltes coses. El primer de tot és que havia de palesar que s’ha fet gran i controla des del primer segon l’embat d’unes obres exigents i canviants. Podria semblar que comparat amb el concert de Txaikovski hauria hagut de patir, però admirablement va dominar totalment la partitura. En aquest punt cal dir que Sabaté va canviar l’actitud i la seva direcció va ser sensiblement diferent. El vaig veure cantar la música des de dins, buscant tota la veritat dels racons d’aquesta Pastoral extraordinària. Demanava en tot moment les dinàmiques necessàries i va marcar amb precisió i concisió tot el que volia. Ho va aconseguir amb una sonoritat molt plena i sense fer de Beethoven un clixé. Aquesta voluntat de voler oferir la seva lectura de ben segur que significa una posada de llarg excel·lent. Si la singladura d’aquesta formació sembla guiar-se pel savi coneixement dels vents favorables, arribar a bon port serà una aventura que ens mantindrà expectants. La GIOrquestra és un projecte que il·lusiona sense cartró pedra. La veritat del treball sostingut és el que importa.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *