Subscriu-te

La grandesa de descobrir l’evident

LA FLAUTA MÀGICA de W. A. Mozart. J. Camarena, L. Crowe, K. Lewek, M. Goerne, S. Milling, T. Oliemans, Cor i Orquestra del Gran Teatre del Liceu. Gustavo Dudamel, direcció musical. David McVicar, direcció d’escena. LICEU. 22 DE JUNY DE 2022.

Gustavo Dudamel arriba a la tarima amb pas enèrgic, decidit, però sense apressaments, saluda i, abans no cessin els aplaudiments, suscita l’acord de Mi bemoll major amb què comença Die Zauberflöte; després de conduir els primers compassos de l’obertura amb la solemnitat i grandiloqüència que requereixen, desencadena la secció ràpida, que consisteix en un fugato amb un conegudíssim motiu de caràcter jocós, lleuger, propi de l’òpera buffa italiana.

La insistència en la repetició d’una nota havia portat Dudamel a cercar en aquest motiu una accentuació i una direccionalitat molt marcades, que ja estaven en la partitura, però que fins ara ningú no ens havia fet notar; la repetició d’aquesta accentuació cada vegada que apareixia el subjecte dotava el contrapunt d’una gran netedat: tot s’entenia, cada element era autònom i ensems tot depenia de tot. El que diferencia un “músic poeta” d’un mercenari musical és que el primer és capaç de percebre (i, en conseqüència, de fer percebre) el que és evident, és a dir, el que tothom percebria si li ho fessin notar.

Diu Jaume Balmes al capítol setzè del seu Criteri (lectura, per cert, altament recomanable per a tothom que aspiri a cultivar la crítica artística): “El talent consisteix moltes vegades a veure una relació que és patent i en la qual ningú no atina. Ella en si no és difícil, i la prova és que tan bon punt algú la descobreix i la senyala amb el dit dient: «Mireu», tots la veuen sense esforç, i fins s’admiren de no haver-la advertida. Així que el llenguatge, dut per la força mateixa de les coses, anomena aquests pensaments ocurrències, cops, inspiracions, expressant d’aquesta manera que no han costat esforç, que s’han ofert per si mateixos”. Quan el director veneçolà va mostrar-nos aquesta accentuació, la reacció del públic atent no fou exclamar: “Interessant”, “Curiós”, “Agosarat”, sinó “És clar”, “Té raó”, “És així”; tots vèiem que allò era la veritat, i la trobàvem molt senzilla, però després d’haver-nos estat mostrada. Cal un visionari, un poeta, perquè ens reveli el que tenim davant del nas; revelar el que hi ha en una altra galàxia és quelcom que es troba a l’abast de qualsevol.

La ja clàssica producció de David McVicar –que es va estrenar l’any 2003 a la Royal Opera House de Londres– va desplegar de nou tota la complexitat del llibret –que combina elements tan discordants com màgia, pallassades, amor campestre, amor principesc, símbols maçònics i idees filosòfiques il·lustrades– sota l’aurèola d’un conte de fades. Al mateix temps, aquesta aurèola no va ofegar allò que hi ha de transcendent, de seriós o d’emoció sincera a l’òpera de Mozart. Sota cap concepte –com sàviament adverteix Chesterton– s’ha de caure en l’error de pensar que un conte de fades no és una cosa seriosa. El propi compositor, en una carta dirigida a la seva esposa, poc després de l’estrena de La flauta màgica, expressa la seva indignació davant d’un oient incapaç d’apreciar la profunditat de les escenes serioses: “Per desgràcia, estava al seu costat just quan va començar el segon acte, és a dir, a l’escena solemne. Reia per tot. Al principi, vaig tenir prou paciència per fer-li prestar atenció a alguns passatges. Però seguia rient per tot. Bé, no vaig poder suportar-ho més. Vaig dir-li: «Papageno» i vaig sortir disparat. No crec que comprengués la meva observació”. La producció de David McVicar, en aquesta mateixa línia, va tenir l’habilitat de no reduir l’obra als seus elements més grotescos o primaris, que si bé no amaga –perquè realment hi són–, tampoc no hi dedica una atenció exclusiva.

Per últim, només resta destacar les qualitats eminents del repartiment escènic: Javier Camarena, amb una sorprenent facilitat i rodonesa en els aguts, va interpretar un Tamino sincer i vigorós; Lucy Crowe, desbordant d’expressivitat, va saber insuflar vida a una Pamina vívida i emotiva, i la fúria de la Reina de la Nit, interpretada per una magnètica Kathryn Lewek, es va desplegar amb una gran solvència tècnica i vocal en el seu esperat “Der Hölle Rache”.

Imatge destacada: (c) David Ruano.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

.@ScholaCantorumP acollirà el 2 de desembre la presentació del volum 'Cançons per a veu i piano' de Narcís Bonet editat per @Dinsic. La seva vídua, Hélène Bonet-Giraudier, cantarà diversos cicles de Bonet, que va desenvolupar una àmplia activitat pedagògica en aquest centre.

El tenor @DavidAlegret i el pianista Rubén Fernández Aguirre han estat guardonats amb el premi de Música Clàssica d' @ElTemps_arts pel seu disc 'Carneriana', per la "brillant concepció, la qualitat de la música i dels intèrprets i la manera de vestir un repertori poc habitual".

El proper 4 de desembre, l' @ACIMC2 organitza una nova jornada d'homenatge a Gaspar Cassadó. Més informació, al nostre web! http://www.revistamusical.cat/la-segona-edicio-del-cicle-reinterprets-de-lacimc-reivindica-el-violoncellista-gaspar-cassado/

.@janlisiecki i @viennasymphony van interpretar Mozart i Mahler al @palaumusicacat. "Una execució molt ben planificada", diu @AlbertFFlamari1 a la crítica. Llegeix-la al web! 📸 Toni Bofill http://www.revistamusical.cat/critica/una-gran-cinquena-de-mahler-a-palau-100/

Segueix-nos a Twitter