Subscriu-te

Crítica

La inesperada joia del Kammart Ensemble

Un instant del concert de Kammart Ensemble a l’Auditori Axa
Un instant del concert de Kammart Ensemble a l’Auditori Axa

KAMMART ENSEMBLE. Dir.: Àlex Sansó. Obres de Berg, Wagner i Schönberg. AUDITORI AXA. 8 DE JUNY DE 2014.

Per Mila Rodríguez Medina

Diumenge de pont previ a la Segona Pasqua. Primeres calors d’un estiu que arriba. Una avinguda de la Diagonal pràcticament buida a les 7 del vespre. I a l’Auditori Axa de L’illa Diagonal poc més de 50 persones disposades a escoltar el primer concert del Kammart Ensemble a Barcelona. La història d’aquest ensemble és ben senzilla, però no per això menys valuosa. Amb seu a Tarragona, aquesta formació va ser creada el 2011 amb una intenció clara: interpretar la Kammersymphonie, op. 9 d’Arnold Schönberg. Allò va donar peu a la confecció d’un programa que ara interpretaven a Barcelona, dedicat a l’inici del nou llenguatge harmònic del segle XX, el qual aleshores es va traduir en una petita gira de concerts i un enregistrament. Un propòsit força ambiciós davant d’una obra d’una clara dificultat, antecedent immediat de la atonalitat pura iniciada per Schönberg. És una sorpresa poder veure-la interpretada i molt més si es tracta d’un conjunt de músics que la tinguin com a propòsit originari.

És habitual llegir als programes de mà i descripcions de formacions musicals coses com “els millors músics del país” o “l’alt nivell dels seus intèrprets”. El fet sorprenent d’aquest Kammart Ensemble és que és absolutament cert: la formació compta amb els solistes de l’OBC, l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu, l’Orquesta Nacional de España o l’Orquestra del Palau de les Arts i col·laboradors en importants formacions de ciutats europees com Munic, Viena o Leipzig. En una formació de cambra de quinze músics. El resultat? Un ensemble i un concert de primeríssim nivell. Ras i curt.

Aquest programa de postromanticisme en petit format va començar amb el gran deixeble de Schönberg, Alban Berg, i la seva Sonata op. 1, composta precisament com a final dels seus estudis el 1907 i que aquí es presentava en un arranjament fet expressament per a aquesta formació de quinze músics pel seu director, Àlex Sansó, principal impulsor del projecte. Un arranjament molt correcte que fins i tot, en començar la interpretació, feia difícil de creure que la instrumentació original fos només per a piano. Gran feina en aquesta obra dels baixos, tant en la secció de metalls com en violoncel i contrabaix, els quals van saber marcar el seu espai i color. Aquest terreny va quedar eclipsat amb l’arribada de l’obra següent, el Siegfried Idyll de Wagner en la seva versió per a cambra, una de les obres més colpidores d’aquest repertori del romanticisme que obria noves portes al que es volia homenatjar en el concert. Interpretant-la, la secció de corda de l’ensemble va funcionar com un autèntic quintet de corda dins de la formació global: un primer violí excepcional, Raúl García, batallant en qualitat amb el violoncel d’Oriol Aymat, al mateix temps que violí segon i viola es comunicaven en gran coordinació i el contrabaix feia la seva actuació gairebé invisible però vital.

La part forta del concert era, òbviament, la Kammersymphonie. La partitura és una d’aquelles obres de cambra d’una dimensió que té poc a envejar als grans repertoris d’orquestra i així va sonar el Kammart Ensemble. Els forte del tutti van ser excel·lents i la secció de vent fusta va funcionar com si es tractés d’una orquestra simfònica. Els aplaudiments van ser llargs, sorpresos, o potser no tant, però els assistents encara no acabem d’entendre com allò va ser tan petit sent tan ambiciós.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *