Maurizio Pollini
Chopin
Frédéric Chopin: opus 55-58
Deutsche Grammophon, 2019
Versions madures i assossegades, les que ofereix Maurizio Pollini en aquesta nova entrega del seu retorn a Frédéric Chopin, un dels compositors amb què el món descobrí la seva excel·lència interpretativa. Especialment els Estudis, enregistrats ja fa més de quatre dècades –concretament el 1971–, reberen una aclamació unànime, fins a considerar-los lectura de referència. En aquesta gravació, i sense cap afany per redundar en el virtuosisme, Pollini prioritza la sonoritat, la claredat en la declamació de les línies melòdiques que componen el teixit viu de les peces seleccionades, extretes dels diferents gèneres que conreà Chopin. Des del Nocturn núm. 1, en Fa menor, op. 55, un “Andante” que avança pausadament i noble –com les ones concèntriques d’una bassa d’aigua– fins al “Finale: presto non tanto” de la Sonata núm. 2 en Si menor, op. 58, l’oient pot identificar l’evolució d’aquell pianisme clarivident i analític, molt llunyà de qualsevol forma d’afectació.
La contenció no es manifesta com a fredor, sinó que –de fet– n’augmenta l’expressivitat. És molt evident al cas dels Nocturns, i el mateix procediment es descobreix, amb plena coherència, a la resta de peces, les 3 Masurques op. 56, la Berceuse en Re bemoll major, op. 57, i l’esmentada Sonata. Els desafiaments tècnics que contenen aquestes peces s’aborden de la manera més natural possible, tot prioritzant l’aparença d’espontaneïtat. Res més artificiós, en el cas d’aquestes peces essencialment intricades. El resultat és, amb tot, poètic. Un calidoscopi sonor que potser no resulta colpidor, però que no deixa de fascinar.
Els oients que hagin gaudit del directe o de les gravacions de Pollini apreciaran l’evolució del seu pianisme, d’una maduresa afable i comunicativa.
Imatge destacada: Maurizio Pollini. © Cosimo Fillipini-DG
