Subscriu-te

La màgia de l’art, una qüestió intemporal

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

LA FLAUTA MÀGICA de W. A. Mozart. Llibret d’Emanuel Schikaneder. Dimitry Ivashchenko. Allan Clayton. Olga Pudova. Maureen McKay. Nina Bernsteiner. Karolina Gumos. EzgI Kutlu. Julia Giebel. Dominik Köninger. Peter Renz. Timothy Richards. Bogdan Talos. Dir. musical: Henrik Násási. Dir. escènica: Suzanne Andrade. Barrie Kosky. Producció de la Komische Oper de Berlín. GRAN TEATRE DEL LICEU. 18 DE JULIOL DE 2016.

Per Mercedes Conde Pons

En sortir del Liceu era inevitable rumiar què hauria pensat Mozart si hagués pogut veure el seu singspiel més conegut representat d’aquesta manera. El més segur és que li hauria encantat! El Gran Teatre del Liceu ha tingut l’encert de portar la producció que Barry Kosky i Suzanne Andrade van concebre per a la Komische Oper de Berlín en l’enèsima revisió d’un dels títols més populars, més adaptats i, alhora, més críptics de la literatura operística: La flauta màgica.

Si aquest és per se un títol apte per a neòfits en el món de l’òpera –sobretot per a aquells que d’entrada no analitzin el vessant misogin i maçònic de l’obra, sinó que es conformin amb el registre de faula que conté–, encara ho és més si s’hi proposa un element visual innovador, que respecta però alhora suposa un valor afegit a la lectura operística. Però aquesta òpera, que és de ben segur molt estimada per tots aquells avesats al món i al llenguatge operístic, resulta encara més atractiva també per a aquest col·lectiu si la proposta escènica deixa al marge les obvietats per oferir quelcom que els faci recuperar la màgia del primer descobriment.

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

I això és el que afavoreix la lectura de Barry Kosky i Suzanne Andrade en la seva evocació –gràcies a un fascinant ús de la tècnica digital de mapping– del món del cinema mut dels anys vint, concretament del 1927, tal com els mateixos ideòlegs subtitulen en la seva creació. Probablement aquest any fa referència a un dels títols emblemàtics de Buster Keaton, College, al qual remet l’estètica que apareix vinculada als personatges de l’òpera.

La innocència del cinema mut, el tipus d’expressivitat facial i corporal que els actors del Setè Art van desenvolupar per suplir el text parlat, s’adequa a la perfecció a aquest subgènere, el singspiel, en què la música s’alterna amb espais de silenci, només interromputs per episodis de diàleg parlat, sovint amb un rerefons còmic. La solució trobada per Kosky i Andrade és senzilla i eloqüent. En absència dels episodis parlats, es projecta el resum del que està passant com es feia a l’època del cinema mut, mentre de fons, com si es tractés d’un recitatiu sense recitat, el fortepiano evoca les emocions amb una altra obra de Mozart, la Fantasia en Re menor, KV 397, una música tan avançada a la seva època que sembla que no pugui ser Mozart, ben bé el que ens passa en mirar l’escenari.

I és així, en aquest constant equívoc a què ens conviden Kosky i Andrade, que Papageno no és Buster Keaton però ho sembla, Sarastro no és un banquer de principis de segle XX però ho sembla, la Reina de la Nit no és una aranya però ho sembla, i la simbologia a mig camí entre el naïf i l’estètica quasi expressionista sembla que no ens pugui evocar la màgia d’un clàssic de l’òpera com és La flauta màgica, quan de cop i volta tot pren una altra dimensió i l’òpera de Mozart és més eterna que mai, gràcies a aquesta lectura que l’actualitza i la dota d’una nova i fresca dimensió.

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

Resulta difícil explicar les virtuts plàstiques de la producció, fet que parla molt positivament de la singularitat i creativitat de la proposta. Efectivament, música i imatge entren pels ulls i les orelles sense distinció, estimulant constantment però sense excessos ni tampoc caure en el tedi. Cal, definitivament, veure-ho per poder-ho valorar. I en un món en què la imatge és predominant, això té un mèrit afegit.

A nivell musical, es va poder percebre un molt bon rendiment de l’Orquestra i el Cor del Gran Teatre del Liceu, sota la direcció de Henrik Násási. L’equip de solistes de la companyia de la Komische Oper de Berlín van destacar per l’homogeneïtat en el seu bon rendiment, malgrat que no es pot destacar cap solista per sobre de l’altre. Sí que van sorprendre la puresa de les veus dels Tölzer Knabenchor. Només queda preguntar-se com és que fa pocs mesos el Teatro Real de Madrid va acollir la mateixa producció, amb solistes principalment catalans i espanyols –alguns d’un nivell superior als sentits aquí–, i no s’ha aprofitat la seva preparació per presentar-se en les funcions a Barcelona, que s’allargaran fins al 28 de juliol i es reprendran al setembre, del 12 al 17. No s’ho deixin perdre, en resten avisats!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *