Subscriu-te

La música al segle XVIII

John Rice: La música en el siglo XVIII
349 pàgines
Ediciones Akal. Madrid, 2019

Els dos darrers anys Ediciones Akal ha publicat la traducció d’una nova col·lecció sobre la història de la música repartida en sis volums que arriba fins al segle XXI. Ho fa amb la qualitat, elegància i estil idiosincràtics d’aquest segell que tant ha contribuït a dotar d’una bibliografia de qualitat el panorama musical espanyol. És a dir, cobertes amb solapes, paper setinat, un grafisme còmode de llegir i inclusió d’il·lustracions i extractes de partitures. La seva línia és clarament útil com a complement acadèmic o obra d’introducció a la matèria, la profunditat de la qual resideix en la interrelació de camps de coneixement alhora tant en el detall com en allò genèric. En part, per oferir un context que pretén realçar les relacions entre camps i disciplines com la història, la sociologia, l’estètica musical i l’anàlisi formal, tot aconseguint una disseminació de repertoris i centres musicals. En aquest cas, del període englobat entre el 1715 i el 1815. Un glossari i un índex onomàstic tanquen aquest volum dedicat al segle XVIII que John Rice ha dividit en disset capítols rematats cadascun per un breu resum o observació seguint la metodologia aplicada a tota la col·lecció.

Traduït amb la professionalitat que caracteritza Juan González-Castelao, es dirigeix, com tota la sèrie, a un públic divers que va des del melòman fins al músic professional. Planteja una història evolutiva que basteix una faceta paritativa en les convivències i interrelacions d’estils, personatges, tendències, centres musicals i obres, bo i trobant-hi una mica de tot, lluny de la matriu positivista tradicional i amb una aplicació metodològica que barreja l’enfocament diacrònic –el basat en una continuïtat cronològica– amb el sincrònic –basat en el context. Hi confereix alguns punts suggeridors, com les pràctiques socials; és a dir, no es limita únicament als objectes i agents sonors, sinó també als actes que aquests motiven. Amb l’habilitat per enllaçar idees, Rice demostra tenir un instint eminentment pedagògic i la seva redacció aconsegueix exposar amb notable agilitat els eixos discursius integrant un imponent aparell documental. Per exemple, el fet de prendre com a eix nodal la contraposició i coexistència entre l’estil erudit i l’estil galant (des del capítol 2); la importància de l’esclavisme en el desenvolupament econòmic i musical, i la diversificació dels nuclis geogràfics amb què atorga significatius oasis dedicats al Nou Món, Rússia i Praga. A més, tracta elements concrets en allò general i a la inversa: el marc teòric en l’anàlisi musical, alhora que el fet històric en la importància de les obres.

Aquest darrer punt queda exemplificat amb l’encertada selecció de poques composicions per ser desgranades amb una anàlisi morfològica musical concisa però seriosa segons criteris que no responen a la fama sinó al valor compositiu dins els contextos històrics, formals i de l’evolució dels gèneres. Ho exemplifiquen un ampli ventall de composicions desconegudes pel gran públic, com les Sonates d’Anna Bonn, la Missa pastoral de Vanhal, la Missa Sancti Francisci de Michael Haydn, les òperes comiques Le diable a quatre de Sedaine i Tom Jones de Philidor o l’òpera balada Love in a village d’Arne. D’aquesta manera també introdueix algunes obres en relació amb la seva recepció localitzada, com La buona figluola de Piccini i Il barbiere di Siviglia de Paisiello a Rússia. Fins i tot en comentar obres ineludibles, com la Simfonia Heroica de Beethoven, aporta dades i una perspectiva suggeridora (pàgines 37 i 300-302). També ho fa amb personalitats com Ludwig Dülon a Londres, Johann Friedrich Peter en els assentaments moravians a Pennsilvània; mecenes i compositors com Joseph Boulogne i el seu Concert per a violí, op. 3 núm. 1; i alhora en l’actualització d’informacions vinculades a possibles autories i intèrprets que van encarregar i estrenar obres. Un exemple és la referència a Victoire Jenamy com a filla del coreògraf i ballarí Noverre en relació amb el Concert per a piano i orquestra núm. 9, KV 271 de Mozart (pàg. 141).

Amb tot això crea un relat rigorós que defuig molts llocs comuns i busca trets característics sense abandonar un horitzó raonat i alliçonador amb oportunes referències que entrellacen dades dels capítols. A diferència d’altres volums de la col·lecció, hi ha menys síntesis de processos històrics, incisos científics i influències filosòfiques. També rebaixa el quasi monopoli del protagonisme de Haydn, Mozart i Beethoven tan freqüent en compendis semblants. Inclou pinzellades de musicologia urbana, etnomusicologia i de musicologia feminista (Caterina Gabrielli, Therese Jansen). En aquest darrer cas, però, descuida compositores concretes com Marianna Martines. Com és normal en iniciatives similars, hi ha diferents aspectes excessivament reduïts i fluixos, com ara l’absència de la sarsuela divuitesca, la tonadilla escènica i l’òpera a Espanya en general. Tampoc ho compensen les poques línies dedicades a Boccherini, massa centrades en la seva faceta com a impulsor d’edicions musicals més que com a músic de la cort espanyola o com a pare del quartet de corda. Igualment s’hi enyora una aproximació al desenvolupament de la música programàtica –tot i la referència a les Simfonies de Von Dittersdorf a la pàgina 308–; als artefactes tècnics musicals que van donar orígens a recursos escènics i a l’evolució instrumental; al basso alberti; així com a l’etapa napoleònica i revolucionària amb l’ús polític de la música i composicions concretes de Le Sueur i Spontini. En abordar la Pastoral, oblida referir-se al claríssim precedent de la Simfonia que Julius Heinrich Knecht va publicar el 1785, també en cinc moviments amb una tempesta i un cant d’acció de gràcies, i que Beethoven de ben segur va conèixer.

En conjunt, es tracta d’un apropament al segle XVIII en un discurs molt ben treballat, pedagògic i metodològicament adient que, tot i les diferents llacunes assenyalades, es presenta com un dels millors volums de la sèrie juntament amb el dedicat als segles XX i XXI. L’agudesa del seu enfocament el converteix en una lectura que entusiasma en alguns capítols i resulta altament enriquidora en d’altres, tot mantenint els eixos de transversalitat, novetat i obertura hermenèutica des dels quals Akal està llançant aquesta col·lecció en sis volums.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *