Subscriu-te

La música, el públic i Guinovart tornen al Palau

ESTIU AL PALAU. Albert Guinovart, piano. Obres de Chopin, Granados i Guinovart. PALAU DE LA MÚSICA, 1 DE JULIOL DE 2020.

Es respirava l’ambient de les grans ocasions, i n’era una. Hi havia ganes de música en directe i es va notar en el silenci sepulcral amb què el públic va seguir l’actuació d’Albert Guinovart i amb l’entusiasme desfermat amb què el va aplaudir, tot fent oblidar que la sala acollia menys d’un terç de l’aforament.

L’entrada a la “nova normalitat” o bé la represa de l’activitat del Palau de la Música va començar ahir amb les mesures de seguretat sanitàries a què ens haurem d’acostumar durant una temporada –i que el Palau ha extremat més enllà del que demana la normativa–, però també amb els elements necessaris per gaudir dels bons concerts habituals a la Casa dels Cants: ni tan sols hi van faltar els cors de l’Orfeó Català, amfitrions virtuals –això sí– mitjançant la projecció, a manera de preludi, de tres enregistraments de vídeo elaborats pels cantaires durant l’aturada d’activitat que els ha obligat a suspendre assajos i actuacions.

La resta de la sessió va discórrer sense solució de continuïtat: Albert Guinovart va comparèixer al restaurat escenari modernista –se n’han netejat el sostre i les escultures de l’embocadura– per oferir un programa en què tot esqueia: girava a l’entorn de dos compositors –Granados i el mateix Guinovart– especialment vinculats al Palau, amb un tercer com a element aglutinador: ¿qui millor per emmarcar-los que Chopin, autor d’un catàleg en què abunden els nocturns i els valsos?

I és que els valsos, tant els de Chopin –que no són balladors, sinó aristocràtics i romàntics– com els de Granados –poètics– i Guinovart –escrits en homenatge a aquests últims– van ser la forma predominant, al costat d’un nocturn, una fantasia i de les cinc novel·letes (o novelettes) escrites durant el confinament i que Guinovart va interpretar ahir en públic per primer cop. Les seves pròpies explicacions –llàstima que la megafonia no era prou nítida!– van servir per entendre que les petites peces no responen a cap estructura concreta, però no van fer referència a la varietat d’inspiració que ens hi va semblar percebre, tal vegada corresponent als diversos estats d’ànim que el músic deu haver travessat els últims mesos.

En tot cas, quan compon, Guinovart és agosarat i no s’exigeix menys que Chopin o Granados. Tant se val el que toqui, els dits li semblen volar sobre el teclat i deixant clar que, a més de posseir una tècnica depurada, el músic català segueix instal·lat en un moment de maduresa i plenitud envejables. En el seu discurs de benvinguda, la presidenta de la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música havia dit que Guinovart –especialment estimat a la institució i com a tal convidat a inaugurar la programació d’estiu– coneix cada racó del Palau com si fos casa seva. Ahir, a més, va demostrar que també coneix aquest repertori com el palmell de la seva mà.

Dues breus miniatures pròpies compostes també durant el confinament i l’Estudi revolucionari de Chopin van arrodonir, fora de programa, una vetllada especial. Diuen que una flor no fa estiu, però la d’ahir va ser tan sols la primera d’un pom de concerts que es prolongarà els propers mesos, fins al 15 de setembre, i que, paradoxalment, dotarà aquest estiu d’una de les programacions més riques i variades dels últims anys al Palau de la Música.

Imatge destacada: (c) Toni Bofill.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *