Subscriu-te

Crítica

La música també necessita festeig

José Menor (foto d’arxiu)
José Menor (foto d’arxiu)

INTÈRPRETS CATALANS AL PALAU. José Menor, piano. Obres de Guinjoan, Albéniz i Granados. PALAU DE LA MÚSICA. 14 DE GENER DE 2013.

Per Jaume Comellas

Tota iniciativa, per reeixir, normalment necessita el mateix que la del matrimoni: primer contacte des de l’atracció mútua, festeig rigorós a través del qual s’estudien les possibilitats futures i casament i felicitat. La música, per tant, tampoc no s’escapa d’aquest procés inexorable i per això, perquè un nou cicle aconsegueixi bona i llarga vida, ha de consumir aquestes tres etapes: partir d’una bona idea que generi acords mutus inicials entre promotors i intèrprets, un festeig aprofundit en el curs del qual s’estudien amb rigor totes les expectatives possibles i, finalment, si les conclusions d’aquest festeig són falagueres, casament i glòria assegurada; o amb moltes probabilitats d’èxit. Massa sovint es passa per damunt de la segona fase –festeig– i encara que moltes vegades els resultats acabin essent positius, les possibilitats que no ho siguin s’inflen.

Ens agradaria que no fos així en el cas del benintencionat cicle dedicat a intèrprets catalans –que bona falta els fan, aquests tipus d’atencions–, que acaba d’inaugurar José Menor i que, per tant, la seva eclosió –matrimoni–, tingui vida llarga i esponerosa…; o sigui molt bona resposta del públic que li permeti consolidar-se; o molta més que la que va convocar aquest concert inaugural, és clar…

El pianista vallesà va haver de fer front a la tasca d’obrir pas; o obrir cursa –com diuen els del Dakar motoritzat–, amb un programa exigent, superant en primer lloc l’obra de Joan Guinjoan: o sigui música no complaent de manera immediata per a un públic convencional. L’obra del compositor de Riudoms té unes qualitats fonamentals, com són la solidesa de la seva morfologia, una forta personalitat –la música de Guinjoan és seva sense antecedents ni seguidors perceptibles–, té tensió dramàtica, dificultat d’interpretació i també un sentit particular del lirisme, fins i tot en una composició tan deliberadament cerebral com Verbum: aquesta va ser la més recent de les tres que va oferir, en un recorregut que va anar de més proper a més allunyat. El Jondo final, que té més de trenta anys de vida, continua essent una composició mestrívola dintre de l’alta exigència per a intèrpret i espectador.

La segona part es va moure en l’àmbit del concertisme pianístic català més mengívol –per al públic–, amb un repertori de gran repertori, valgui el pleonasme. Música catalana per l’origen dels compositors, però no temàticament. Andalusia, amb tres temes del quadern segon d’Iberia d’Isaac Albéniz, i tres fragments de l’òpera Goyescas –Madrid– de Granados traslladades al piano per ell mateix van constituir sengles regals atractius per als espectadors.

José Menor és un pianista/músic; no és un pianista/tècnic/perfecció freda, ni tampoc un pianista/apassionat. És, per tant, un pianista/artista, o sigui profund, que, per tant, cerca transmetre l’essència de les composicions, que és capaç d’emocionar sense afalacs gratuïts; empra el silenci magistralment, té un toc rodó i dens i mai no cau en la deriva d’un exhibicionisme buit de contingut. Va dominar perfectament les complicades exigències de l’obra de Guinjoan i va donar profunditat i sentit a Albéniz i Granados. Cal afegir-hi més?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *