Subscriu-te

La necessitat d’escoltar

FESTIVAL DE JAZZ DE BARCELONA. Martin Leiton Big Band. LUZ DE GAS. 13 DE NOVEMBRE DE 2019.

La important tasca que han desenvolupat els darrers anys formacions com la Big Acoustic Band d’Alfons Carrascosa, l’Original Jazz Orchestra del Taller de Músics o la Free Spirits Big Band de David Mengual expliquen, en part, que l’any 2017 la Martin Leiton Big Band pogués cristal·litzar amb Inevitable (Fresh Sound New Talent), el seu primer i excel·lent disc. La formació es presentava el 13 de novembre passat en un dels concerts del Retrat d’Artista que enguany el Festival de Jazz de Barcelona dedica a Andrea Motis, integrant de la secció de trompetes, amb una alineació que aplegava alguns dels talents més destacats del jazz català.

La proposta de la Martin Leiton Big Band es basa en arranjaments molt treballats que equilibren el potencial d’un conjunt d’amplis recursos tímbrics, rítmics i texturals amb la marcada personalitat individual dels membres que la formen. Aquest plantejament polièdric quedà al descobert des de la mateixa presentació del concert. Bembe Lengue mostrà un interessant treball de contrapunt a partir dels motius melòdics sobre els quals es basa la composició. Tot i algun desajust rítmic, la banda perfilà de manera clara la multiplicitat de plans i l’ús del timbre com a element de diferenciació de les seccions. Rompecristales, peça amb què es tancava el concert, utilitzava aquesta mescla de plans per situar-nos en un joc de canvis d’ambient esquizofrènic i ple d’humor.

La superposició d’elements és, sens dubte, un dels elements fonamentals en els quals es basa el llenguatge de Leiton. Superposicions mètriques, motíviques i funcionals que jugaven –utilitzant el sentit lúdic de la paraula– al desplaçament i a la coincidència i que generaven una textura densa, enriquida, però no trencada, pels moments de solo presents en cadascun dels temes. Als solos, la banda seguia el seu fluir natural, però alhora deixava anar llast perquè el solista la transportés al seu món particular. A Canto para sanar, Marcel·lí Bayer la portà a un univers on el temps s’aturava i ens omplia de l’estranyesa d’una dimensió extraterrestre. Santi de la Rubia se l’endugué a l’estratosfera de Tercera República amb un solo expansiu marca de la casa. En aquest moments d’interacció, d’interplay col·lectiu, fou on més visible es feu l’equilibri entre grup i individu i l’escolta oberta i sense concessions que, fins i tot dins d’una música escrita, es pot produir. La big band de Leiton, perfectament conduïda i arranjada, deixava espai per al joc intern dels músics, els quals sovint es miraven i es somreien amb la complicitat que dona sentir-se interpel·lat i escoltat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *