SIMFÒNICS AL PALAU. María Hinojosa, soprano. Marta Valero, mezzosoprano. Joan Francesc Folqué, tenor. Guillem Batllori, baríton. Orfeó Català. Orquestra Simfònica del Vallès. Marzena Diakun, directora. C. Shaw: Music in common time. L. van Beethoven: Simfonia núm. 9, “Coral”. PALAU DE LA MÚSICA. 27 DE MAIG DE 2023.
No calen pretextos per programar les grans obres del repertori simfonicocoral, i la prova és que, cada temporada, hi ha diverses oportunitats de sentir una partitura com la Novena Simfonia de Beethoven, tant al Palau de la Música com en altres sales importants del país.
En aquesta ocasió la Simfònica del Vallès en va oferir dues audicions –a Barcelona i a Sant Cugat del Vallès– com a últim programa de la temporada, al qual va convidar l’Orfeó Català per assumir-ne la part coral. Encara dos altres atractius afegien interès a la cita: la interpretació, a manera de preludi, de l’obra Music in common time de Caroline Shaw i la direcció de Marzena Diakun.
La peça de la compositora americana, convidada aquesta temporada al Palau de la Música i present a la sala modernista, es va revelar com una reflexió sobre l’inevitable pas del temps –així ho assegura l’autora– d’estructura difícil de copsar en una primera escolta. Comença amb diverses successions d’acords vocals del cor, sense text, i nombrosos efectes de les cordes de l’orquestra –des de pizzicati fins a glissandi–, fins que, a mig camí, les veus canten un brevíssim poema de la mateixa compositora. Bona part del melodisme té evidents ressons cinematogràfics mentre la seqüència harmònica va evolucionant i sorprenent l’oient sense arribar a cap conclusió aparent.
Diakun, per la seva banda, és una directora entregada i atenta als detalls, que ofereix als músics les màximes indicacions possibles. Va conduir la Simfonia amb un devessall d’energia inesgotable, amb tempi més aviat àgils i mancats potser del punt de contenció que hauria permès a l’orquestra recrear-se més en moments excelsos com els que brinda, per exemple, el tercer moviment. També va allargar excessivament les pauses entre els moviments –fins i tot entre tercer i quart–, tot afavorint la desconcentració i els indesitjables aplaudiments allà on no toca.
L’Orfeó Català va demostrar, un cop més, per què és imbatible en aquest tipus de repertori: va respondre amb contundència –que és el que demana la major part de la seva intervenció– sense arribar a produir mai un so estrident. Va sorprendre, amb tot, que els cantaires recorreguessin a la partitura, essent aquesta una obra que se saben literalment de memòria, tal com l’havien cantat les últimes vegades. No tan sols el resultat sonor, sinó també l’impacte visual d’un cor cent per cent entregat i sense reserves és inigualable.
El quartet solista va acabar de reblar els encerts de la producció, ja que va permetre gaudir de dues joves veus –les masculines– que estan iniciant la carrera lluny de casa i d’una mezzosoprano i una soprano que estem acostumats a sentir en repertoris molt diferents d’aquest.
Imatge destacada: © Lorenzo Duaso.
