Subscriu-te

La Sonorosa: música, espectacle i festa barroca

© www.facebook.com/TeatredeSarria/
© www.facebook.com/TeatredeSarria/

COMPANYIA LA SONOROSA. Espectacle ¡Todos se burlan de mí! Luis de Briceño y la entrada del sarao español. TEATRE DE SARRIÀ. 30 D’ABRIL DE 2016.

Per Xavier Chavarria

El Teatre de Sarrià ha estat l’escenari escollit (i molt ben escollit) pel conjunt La Sonorosa per presentar el seu espectacle ¡Todos se burlan de mí! Luis de Briceño y la entrada del sarao español, una proposta sorprenent, original, captivadora i de gran qualitat, no només en l’aspecte musical, sinó també per la posada en escena (amb danses incloses), la dramatúrgia i l’actuació dels intèrprets, lluïda i convincent. Un espectacle magnífic, de ritme trepidant, acurat en tots els detalls i ple de moments hilarants que van fer les delícies del públic que hi va assistir, que (embolica que fa fort!) també va ser convidat a participar en alguns episodis, tot afegint simpatia i adrenalina a la vetllada.

La Sonorosa està formada per un conjunt de músics amb habilitats actorals i de dansa, derivada de la companyia d’òpera barroca WorkinGOpera, i que proposa noves maneres de reconstruir i interpretar el repertori ibèric dels segles XVII i XVIII. Músics joves però experimentats, molts d’ells sorgits de la prolífica factoria ESMUC i forjats en grups especialitzats en música antiga. I han volgut elaborar un espectacle de caràcter còmic i satíric que il·lustra la moda de tocar la guitarra “a lo español” en els espais cortesans francesos de principis del segle XVII. Luis de Briceño, guitarrista cèlebre a l’època, és el protagonista d’aquest espectacle; Briceño va escriure el Método mui facilissimo para aprender a tañer la guitarra a lo español, un tractat que es va publicar a París l’any 1626 i que va suposar una revolució en la manera de tocar, en els repertoris i en els gèneres. L’escena transcorre en un saló d’una dama espanyola anomenada Claraniña (interpretada per la soprano Anaïs Oliveras) que viu a París. La mossa està rebent una classe de música del mestre Jean-Pierre, un llaütista refinat i ben francès, quan de sobte arriben una colla de músics de la seva terra, ben armats d’instruments i encapçalats per Don Luis de Briceño. Aleshores comença un autèntic duel (el sarao) en què les guitarres, la dansa, les cançons i la recitació de textos literaris i populars es van combinant en un remolí escenicomusical que evoca la rivalitat entre maneres de tocar i entre estils de fer música, bo i recreant l’ambient i l’esperit musical de l’època.

© www.facebook.com/TeatredeSarria/
© www.facebook.com/TeatredeSarria/

Una reconstrucció avalada per l’estudi aprofundit de les fonts musicals, però també literàries i iconogràfiques: la decoració, el vestuari, fins i tot la gestualitat i la prosòdia estan cuidats fins al més mínim detall, la qual cosa dóna com a resultat un producte musicalment impecable i alhora molt estimulant visualment. Pavanes, folías, seguidilles, morisques, aires de cort, villanos, sarabandes i xacones anaven desfilant en instrumentacions molt diverses i en la brillant interpretació d’Stanislav Germain, Xavier Soler, Belisana Ruiz i Edwin García, que tocaven guitarres, llaüt i tiorba, amb el violinista Pavel Amílcar, que va aportar unes grans dosis d’ironia i seducció, i amb les danses elegants i exquisides de la ballarina Anna Romaní, en el paper de Saravanda. El paper escènic més destacat, però, el van tenir el baríton Sebastián León, que va fer el personatge de Luis de Briceño amb molta solvència i convicció, i la soprano Anaïs Oliveras en el paper de Claraniña, amb una veu clara, lleugera i plena de matisos i colors, molt adequada a l’estil del repertori. De fet, tant els elements musicals com els escènics són fruit d’un rigorós treball musicològic combinat amb una lloable atenció als detalls visuals del director i creador de l’espectacle, Edwin García, amb la magnífica dramatúrgia i direcció escènica de Jordi Pérez Solé, i la brillant escenografia de Maria Albadalejo, responsable d’un vestuari i un attrezzo que semblava sortit d’un quadre de Tintoretto o Caravaggio.

El desenllaç, previsible i desitjable, posava èmfasi en l’aspecte festiu i lúdic de la música, i es pot resumir amb els versos que el clouen, pertanyents a un romance de Luis de Briceño contingut al seu tractat: “Ya no quiero cantar más / por el sujeto que tomo / que si se burlan de mí / yo me burlaré de todos!”