Subscriu-te

Crítica

‘La tabernera del puerto’ torna al Paral·lel

Isabel Rodríguez i Vicenç Esteve. © Amanda Bernal
Isabel Rodríguez i Vicenç Esteve. © Amanda Bernal

LA TABERNERA DEL PUERTO, sarsuela de Pablo Sorozábal; llibret de Federico Romero i Guillermo Fernández-Shaw. Isabel Rodríguez (Marola), Lluís Sintes (Juan d’Eguia), Vicenç Esteve (Leandro), Xavier Fernández (Simpson), Isabel Valls (Abel). Cor i Orquestra de la Companyia +Sarsuela. Dir. escènica: Rafel Duran. Dir. musical: Lluís Cabal. Producció de la Companyia +Sarsuela. TEATRE VICTÒRIA (BARCELONA). 24 DE SETEMBRE DE 2013.

Per Roberto Benito

El Teatre Tívoli de la Ciutat Comtal era testimoni el 6 d’abril de 1936 d’una de les estrenes que més èxit han donat al seu compositor, Pablo Sorozábal: la història d’una tavernera de Cantabreda. Igual que altres compositors, com Puccini, els seus més grans èxits tenen com a protagonista la dona: Katiuska, La del manojo de rosas, La Rosario, Las de Caín, etc. I és aquesta sensibilitat cap a l’element femení el que fa l’obra de Sorozábal actual i propera.

La proposta oferta, gairebé 80 anys després de l’estrena, per la jove companyia +Sarsuela és una aposta per subratllar el que els autors van remarcar en el moment de la première, traslladant-ho a l’“època actual”. Això ha dut tant el director musical com l’escènic a prendre’s certes llibertats: abreujant diàlegs o fent adaptacions de lletres musicals. Convertir Abel en un raper, potenciar l’accent francès de Verdier o l’anglès de Simpson, vestir Juan d’Eguia amb xandall o com un mafiós en el segon acte apropen i donen veracitat a aquests personatges. Encara que aquesta aposta del director Rafel Duran es queda una mica pobra per altres aspectes de la producció, com una escenografia minsa per a un teatre com el Victòria o una gairebé nul·la varietat en l’ús de la il·luminació.

El repartiment vocal i actoral és molt interessant per diverses apostes: la primera, comptar amb gent del país per a tots els papers principals; per la credibilitat física amb els personatges, i per una molt bona interpretació en la part dramàtica.

Lluís Sintes, com a Juan d’Eguia, i membres del cor. © Amanda Bernal
Lluís Sintes, com a Juan d’Eguia, i membres del cor. © Amanda Bernal

Musicalment hi ha llums i ombres. El duo protagonista de Marola i Leandro, amb Isabel Rodríguez i Vicenç Esteve, va ser un regal per a la vista i per a l’oïda. Des de la primera intervenció musical de cadascun descobrim uns grans professionals lliurats a fer seva la partitura de Sorozábal; tècnica impecable, legati, mitges veus, complicitat absoluta en els duos. Un dels moments de clímax va ser la romança “No puede ser”, de la qual el tenor Vicenç Esteve va fer una versió antològica. Pel que fa a la jove soprano Isabel Rodríguez, caldrà estar atent a la seva evolució musical, ja que per veu, tècnica i temperament pot donar moltes nits de plaer musical, i va oferir una Marola perfecta en la part musical, però amb una visió del personatge massa turmentada i violenta; suposem que més per la direcció escènica que per la seva pròpia voluntat. El menorquí Lluís Sintes va configurar un bon Juan d’Eguia, tot donant-nos el regal d’una romança que normalment se suprimeix, “De aquel amor olvidado”, si bé no aporta res musicalment i talla el dramatisme de l’escena en la qual s’inclou, raó per la qual el mateix Sorozábal va decidir suprimir-la. El Simpson de Xavier Fernández va ser una veritable recreació del personatge, per bé que la veu baritonal no va ajudar-lo a donar aquesta riquesa tímbrica de la corda de baix per a la qual va ser escrit el personatge. La part còmica va ser tot un encert, des de l’Abel d’Isabel Valls, per la seva gran versatilitat en l’aspecte canor i actoral, i el duo de característics d’Antigua i Chinchorro, que va ser estupendament servit per Montse Miralles i Dani Claramunt. La resta dels partiquins, correctes, així com el cor, que va ser bastant més nodrit que l’orquestra, reduïda a 15 músics. És un altre aspecte que aquesta jove companyia hauria de millorar, ja que de vegades l’afinació, l’empastament i l’ajust de tempi no sempre van ser el que es podria esperar d’una orquestra professional. La gran tasca de concertació duta a terme pel director musical Lluís Cabal va salvar els moments més perillosos i n’oferí d’altres de molt aconseguits musicalment.

Felicitem aquesta segona aposta sarsuelística de la jove companyia +Sarsuela i n’esperem els propers projectes amb respecte, alegria i esperança.