Subscriu-te

Crítica

La vareta que fa brollar la màgia

© Catherine Ashmore/Royal Opera
© Catherine Ashmore/Royal Opera

TOSCA de Puccini. Sondra Radvanovsky. Riccardo Massi. Lucio Gallo. Michel de Souza. Royal Opera Chorus i Royal Opera House Orchestra. Director escènic: Jonathan Kent. Director musical: Plácido Domingo. ROYAL OPERA HOUSE (LONDRES). 21 DE JUNY DE 2014.

Per Josep Pasqual

El diccionari només admet fets sobrenaturals o relacionats amb l’ocultisme per definir-la, però en el món tangible la màgia té un significat molt més relacionat amb la sorpresa i les emocions positives que no pas amb els misteris de l’inframón. A trets generals, segurament una definició assembleària de “màgia” tindria molt més a veure amb allò que succeeix inesperadament sense que hi puguem trobar una explicació fefaent tot i ser conscients que hi és, i és justament aquest misteri el que fa inquietant l’experiència viscuda. En el món escènic, hi ha coordenades que permeten preconfigurar moments màgics, però sempre hi haurà factors que faran que els resultats difereixin en cada espectador i en cada representació. En tot cas, hi ha fórmules cridades a la infal·libilitat, i si entre els ingredients hi ha Radvanovsky i Domingo, la màgia està cridada al desbordament.

© Catherine Ashmore/Royal Opera
© Catherine Ashmore/Royal Opera

Encara no fa tres mesos que Radvanovsky va oferir una memorable Floria Tosca al Liceu. Tres mesos poden semblar pocs en la maduració d’un personatge, però el gir que la passional soprano nord-americana ha estat capaç de donar-hi en aquest temps és impressionant. Contencions minimalistes i lliuraments desfermats en la dosificació dels volums, dolls d’expressió en les línies melòdiques, explosions del domini tècnic sense cap vis de superficialitat… No es va tractar d’un simple lluïment d’una capacitat interpretativa desmesurada. Per a Radvanovsky, aquests tres mesos han semblat dedicats a la recerca de la recreació de cada moment argumental per a l’assoliment de la Tosca perfecta, màgica de tan pròxima.

Per a ella, probablement degué ser fonamental la batuta de Domingo, que va voleiar sense parar per damunt de cadascun dels intèrprets de l’orquestra durant tota la representació. Amb tanta constància en el control de cada detall va aconseguir un equilibri entre la massa instrumental i el cos vocal que va permetre el lluïment complet de cadascun dels episodis de l’obra. Hi van sobresortir des de la comicitat de la primera trobada dels protagonistes a la tragèdia de la tortura carcerària, i des de la religiositat de l’ofici napoleònic al dramatisme de la venjança i del suïcidi. Cap detall no es va escapar d’un domini segurament provocat per la vinculació de Domingo amb aquesta obra justament en un escenari en què es va estrenar com a Cavaradossi l’any 1971. Potser no va ser un mag, però va aconseguir que tot adquirís la dimensió justa com si dirigís amb una vareta màgica.

© Catherine Ashmore/Royal Opera
© Catherine Ashmore/Royal Opera

El tall clàssic de l’escenografia de Jonathan Kent és d’aquells que deixa ben tranquil. Tots els elements imprescindibles eren allà on havien de ser sense cap sorpresa, tot i que adobat amb alguns detalls que donaven un sentit subliminar interessant a algunes escenes. Molt especialment al despatx d’Scarpia, dominat per un fabulós arcàngel justicier que va acabar repartint justícia d’una manera que ni ell mateix no hauria sospitat mai, i una impressionant llibreria que només lluïa llibres en les prestatgeries que donaven pas a la sala de tortures, l’espai del coneixement. A Massi se li va fer difícil de recrear un Cavaradossi convincent ni des del punt de vista musical ni des de l’actoral, mentre que de Souza va perfilar un Angelotti emotiu i Gallo va ser un Scarpia molt més que resolutiu, carregat d’odi, de malícia i d’uns greus maliciosament timbrats. Tots plegats lliurats a una Tosca espectacular.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *