Subscriu-te

Crítica

La veu màgica d’Stemme torna al Liceu

La soprano sueca Nina Stemme (foto d’arxiu)
La soprano sueca Nina Stemme (foto d’arxiu)

RECITAL NINA STEMME, soprano. Matti Hirvoven, piano. Obres de Mahler, Schumann, Wagner, Weill. LICEU. 24 DE MARC DE 2014.

Per Lluís Trullén

Quan es té l’oportunitat d’escoltar la veu de la soprano sueca Nina Stemme, el paral·lelisme que s’estableix amb tres veus nòrdiques històriques com les de Birgit Nilsson, Astrid Varnay o Kirsten Flagstad resulta quasi immediat. Una veu robusta i ferma, quasi marmòria per la seva densitat, però que sembla embolcallada per una delicada capa de vellut, li atorga una calidesa màgica que li proporciona un color i un timbre d’un atractiu suggerent. La seva Jenůfa de la temporada 2004-05, la seva Salome, el seu recital acompanyada al piano per Antonio Pappano, són records inesborrables per al públic, coneixedor que quan s’escolta la veu de Nina Stemme som davant d’una de les sopranos dramàtiques més importants de les darreres dècades.

Stemme, acompanyada al piano per Matti Hirvonen, va actuar en un Liceu que no presentava precisament un ple quant a localitats, ben al contrari del que succeirà amb el pròxim recital de Jonas Kaufmann, que acaba d’assolir un triomf extraordinari amb el seu Werther al Metropolitan. I Nina Stemme, en un Liceu amb un ambient més aviat fred, va començar el recital endinsant-nos en el romanticisme de Schumann i els seus Sechs Gedichte von Nikolaus Lenau und Requiem, op. 90. Veu profunda, robusta, dúctil i de dicció elegant, per cantar Schumann amb refinament i amb una forta càrrega poètica i emocional. En els lieder Solitud, La pastora o el mateix Rèquiem, la soprano sueca desplegava a nivell expressiu tots els recursos per captivar el públic amb un cant de màgica elegància.

La veu de Nina Stemme posseeix unes qualitats camaleòniques a l’hora d’emmotllar-se a un o altre autor per extreure el millor de les qualitats de l’obra que interpreta. Des del seu primer gran paper operístic (Cherubino) interpretat vint-i-cinc anys enrere, fins a les grans interpretacions de rols wagnerians (com la seva Isolda a Bayreuth), l’instint musical i interpretatiu de Nina Stemme esdevé fascinant. La seva projecció, el seu timbre, el seu color, resulten invariables, però tal com han aconseguit les grans veus del cant, sap condicionar la seva a l’autor i a l’estil que està cantant. Escoltar-la interpretar magistralment el decadent món del cabaret de Kurt Weill (retratat en cançons com Nanas Lied amb text de Bertolt Brecht o en el món imaginari de Youkali), o endinsar-se en el postromanticisme de Mahler (amb les cançons dramàtiques i pertorbadores extretes dels cicles Des knaben Wunderhorn o dels Rückertlieder) o dins la màgica i sublim versió dels Wesendonck Lieder wagnerians, ens donaven aquesta magnitud i versatilitat de la veu d’Stemme.

Fascinant va resultar la versió dels Wesendonck Lieder –perfectament acompanyada pel pianista Matti Hirvonen–, en què cançons com Somni (que irremeiablement ens evoca el duo del segon acte del Tristany amb les màgiques intervencions de Brangania) o Dins l’hivernacle (estretament vinculat al preludi del tercer acte), van ser cantades per la soprano sueca amb una sensibilitat i poètica certament sublims. No va ser un recital que busqués els grans aguts, ni el lluïment gratuït de la veu. Stemme va cercar l’essencial, la contenció, el dramatisme i la càrrega poètica sublim que envolten aquests lieder de Schumann, Mahler o Wagner. Dues cançons de Brahms i Weill van posar punt final a un recital dedicat al lied alemany que serà recordat per la veu robusta i paradoxalment càlida d’una Stemme que continuarà, esperem-ho, captivant-nos durant molts anys amb aquestes qualitats pròpies de les grans sopranos dramàtiques nòrdiques.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *