Still Life
Adriana Alcaide, violí
Obres de Bach, Biber, Matteis i improvisacions pròpies
Audiovisuals de Sarrià, 2020
Enmig de la incertesa provocada per la situació de pandèmia arriba a les nostres mans el disc Still Life de la reconeguda violinista i creadora Adriana Alcaide. La presentem com a creadora perquè el seu impuls creatiu i artístic va més enllà de la interpretació. La seva és, en efecte, una interpretació carregada de personalitat i originalitat, de tacte, cura i bellesa. Alhora, el seu esperit creatiu la porta a indagar i a experimentar en l`àmbit de la improvisació i, més enllà del disc, a introduir-se en diversos àmbits artístics.
Still Life és el darrer disc d’Adriana Alcaide, un trompe-l’oeil sonor en el qual es barregen gràcilment com en un calidoscopi composicions de Johann Sebastian Bach, Heinrich Ignaz Franz von Biber i Nicola Matteis al costat d’improvisacions molt personals que, recuperant aquesta pràctica tan estesa durant el barroc, doten el disc d’un caràcter renovat, contemporani i experimental. Un disc que bé pot esdevenir un referent gràcies al seu equilibri i la tria de composicions, que desplaça el soroll de la incertesa i construeix l’espai per a una escolta atenta, lliure i plaent.
El disc es presenta amb la peça Transit, una improvisació per a veu sola i espai sonor, de llenguatge radicalment contemporani i que recorda fins i tot les composicions lingüístiques de Kurt Schwitters. Aquest caràcter es repeteix en la improvisació Nonstop on la tensió va creixent a mesura que es desenvolupa la peça i on ens introdueix a una veritable recerca entorn el so. Trànsit i Nonstop són dues peces contrastants, però potser no tant, amb les successives interpretacions de partites dels grans compositors barrocs que trobem al disc. Aquest contrast, tan característic altrament del Barroc, on el clarobscur s’erigeix com la seva tècnica característica, es connecta, en paraules de l’autora, amb la riquesa de la seva pròpia ànima i la recerca de l’harmonia interna a través del so. Un contrast que suscita l’emoció i fa del disc una proposta atractiva i magnètica.
La disposició de peces al disc ens recorda la forma d’un rondó, un joc d’equilibris entre l’eteri i el concret: sempre i després d’una improvisació, Alcaide ens ofereix una dansa barroca d’un dels grans mestres. Així, hi trobarem diverses danses de la Partita per a violí sol num. 2 BWV 1004 de J.S Bach com l’Allemande, la Sarabande o la Ciaccona, el Passaggio rotto de N. Matteis o l’extraordinària Passacaglia de H.I.F von Biber procedent del seu magnífic recull Sonates del Rosari.
La interpretació i el so d’Alcaide en el conjunt del disc, tant en les peces on hi intervé la seva veu com també a les peces per a violí sol, és net, natural i lliure. Interpretacions personals, plenes de personalitat i una especial cura en les dinàmiques i l’expressió. A l’equador del disc, la improvisació Ancestors, per a percussió i veu ens convida a endinsar-nos en una meditació que gairebé ens podria recordar les lamentatio tan pròpies del segle XVII però també una invitació ritual a penetrar a l’interior del món de la intèrpret, lliure de formes, sensual i carregat de presència.
Hokkaido, que ens trasllada etimològicament a l’illa japonesa, se’ns presenta com una meditació oriental, un soliloqui per a violí que construeix un espai de reflexió i calma interna que creix en tensió i es desenvolupa temàticament a mesura que avança però ens manté en una agradable serenor enmig de la diversitat pictòrica i sonora del disc.
Aita és la darrera peça del disc. Inevitable és la vinculació amb el significat de “pare” que té en llengua basca. Sigui com sigui, a mig camí entre la cançó de bressol per adormir o acompanyar un pare i el seu caràcter pausat i arrelat a la tradició vocal, Alcaide treballa la sonoritat de la peça a través del joc de l’estèreo, com si el vent volgués endur-se les notes que, tanmateix, resten ressonants en nosaltres. Una natura morta “Still life” plena de clarobscurs, trompe-l’oeil i contrasts sonors i formals que conclouen en una obra plena de llibertat compositiva. Aquest és el veritable significat de Natura morta, el gènere menor de la pintura que reivindica Alcaide i que ha permès als artistes al llarg de la història experimentar lliurement a través de l’ús de diversos llenguatges i deixar a mans de l’oient o l’espectador la lliure interpretació de les emocions i missatges més íntims.
