Subscriu-te

Crítica

La vigència d’allò clàssic

L’Auryn Quartet. © Manfred Esser (foto d’arxiu)

DA CAMERA. Auryn Quartet. Obres de Beethoven, Haydn i Schubert. PALAU DE LA MÚSICA. 5 DE NOVEMBRE DE 2012.

Per Mercedes Conde Pons

L’Auryn Quartet va inaugurar la segona temporada del cicle de concerts Da Camera amb un programa format per tres joies del repertori clàssic; aquell estil que molt sovint s’ha identificat també com a Primera Escola de Viena, si se n’accepta Schubert com a membre tardà.

Un repertori clàssic per a una formació que, després de 28 anys ininterromputs d’activitat musical conjunta –sense canviar cap dels músics integrants des de la fundació– és avui dia un dels quartets més veterans en actiu. La complicitat i naturalitat de tants anys d’experiència, doncs, s’havia de manifestar en una interpretació que tenia la naturalitat i elasticitat suficient d’un conjunt en què els seus membres es mouen amb llibertat dins el discurs musical.

Això es va fer palès des de bon principi, amb un Quartet núm. 11, op. 95 de Ludwig van Beethoven en què el lirisme aflorà amb delicadesa, tot combinant-se de forma orgànica amb el caràcter serioso que dóna sobrenom al famós quartet, un dels més intensos del catàleg de Beethoven, si bé la interpretació de l’Auryn Quartet no va recórrer els aspectes més tràgics de la partitura, en oferir-ne una versió més aviat lírica i plàcida. També ho va ser la interpretació del Quartet en Fa major, op. 77 núm. 2, “Lobkowitz” de F. J. Haydn. Aquí sí, amb una construcció formal clàssica en forma i estil, molt adient a l’esperit general que desprèn el moment actual d’aquesta formació.

A la segona part el conjunt alemany, amb deixebles de dues formacions històriques com són els quartets Amadeus i Guarnieri, van oferir una versió excelsa del famós Quartet núm. 14, D. 810 de Franz Schubert, fàcil de reconèixer pel sobrenom “La mort i la donzella”, que prové del títol del lied d’on ell mateix adopta la melodia principal per al segon moviment –tema i variacions. L’Auryn Quartet novament va optar per una interpretació més pròpia del caràcter clàssic, cosa que es va traduir en un so molt polit i un equilibri molt mesurat de tots els plans melòdics. Així, el segon moviment va sumir l’audiència en una mena d’encís hipnòtic més nostàlgic que no pas tràgic, només trencat per l’inoportú so d’un telèfon mòbil en finalitzar el moviment, cosa que no va fer distreure, afortunadament, ni el quartet ni el públic congregat, que van mantenir la concentració fins al final del concert, que es va cloure amb una ovació sonora d’un públic reduït però fidel, que tant de bo creixi ara que sembla establir-se una programació de cambra digna d’una sala històrica en aquest repertori.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *