Subscriu-te

Crítica

L’adéu dels “Mestres” a Bayreuth

Per Jaume Radigales

Tannhäuser i Die Meistersinger von Nürnberg són, de fet, dues cares d’una mateixa moneda. I dues òperes que, juntament amb Tristany i Isolda, ajuden a retratar millor Wagner tot situant l’home, l’artista i l’eros davant de la societat. I això, és clar, desvetlla i desencadena el conflicte.

Enguany, a més de Lohengrin i Parsifal, aquestes tres òperes s’han representat a Bayreuth: dos muntatges ja coneguts, com el de Meistersinger (dirigit escènicament per Katharina Wagner i musicalment per Sebastian Weigle) i el de Tristany i Isolda (amb posada en escena de Christoph Marthaler i direcció musical de Peter Schneider), i un nou espectacle, el que inaugurava el festival: Tannhäuser.

Per raons de calendari, vaig veure primer els Meistersinger de què el 2007 també vaig gaudir a Bayreuth. Dic “gaudir” perquè, si bé l’espectacle de Katharina Wagner em va semblar excessiu en alguns aspectes fa quatre anys, revisitat ara resulta molt més depurat en el tractament de l’escena i el treball actoral i amb més incisivitat en el tema de fons, que no és altre que el conflicte home-societat en clau artística. En aquest sentit, Wagner (Katharina) és prou pessimista i accepta, malgrat el rerefons còmic d’algunes escenes, que l’avenç en l’art topa amb el mur de la societat. La dualitat Beckmesser-Sachs és clara i precisa, i així es va visualitzar de nou amb un muntatge que va tornar a ser protestat per una part del públic i ovacionat per un altre sector quan la besnéta de Wagner (Richard) va sortir a saludar.

La polèmica producció dels Mestres Cantaires de Nuremberg dirigida per Katharina Wagner es veure per darrer any a Bayreuth

També la direcció de Weigle (que debutava a Bayreuth amb aquesta òpera fa quatre estius) ha estat millor: més lliure, menys constreta a l’evidència de qui va amb peus de plom davant de la peculiar acústica de la Festspielhaus, més elegant i menys crispada, tot i que Weigle és un home que mai no emociona pel seu excés de càlcul.

En aquesta edició, no es pot dir que hi hagi hagut cap gran nom, però el repartiment va ser homogeni i molt digne, fins i tot excel·lent en els resultats finals: autoritat creixent per a James Rutherford (Sachs); expressivitat i teatralitat que suplien una veu poc homogènia, la d’Adrian Eröd (Beckmesser); bons mitjans i bona línia per a Burkhard Fritz (Walther) i Michaela Kaune (Eva), i veterania per a Georg Zeppenfeld (Pogner), Carola Guber (Magdalene) i Norbert Ernst (David). No cal dir que per part de l’orquestra i el cor, la festa va estar garantida.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *