Subscriu-te

‘L’Aplec del Remei’, un pretext, per a què?

© May Zircus-TNC
© May Zircus-TNC

L’APLEC DEL REMEI de Josep Anselm Clavé. Gran Orquestra Simfònica de l’Escola Superior de Música de Catalunya. Cor de les Glòries Catalanes. Intèrprets: María Hinojosa, Marta Fiol, Antoni Comas, Josep-Ramon Olivé, Miquel Cobos, Oriol Genís, Roberto G. Alonso. Dramatúrgia: Josep Maria Miró. Dir.: Xavier Albertí. Producció del Teatre Nacional de Catalunya. TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA. 29 DE SETEMBRE DE 2016.

Per Jaume Comellas

Quan al cap de l’hora i mitja que dura la representació d’aquest espectacle, l’espectador abandona el seu seient, té una sensació agradable, de plaer immediat, de consciència d’haver passat una bona estona, d’haver rigut, d’haver escoltat una música mengívola i d’haver constatat una producció professionalment ben realitzada en tots els aspectes.

Tanmateix, un cop passat aquest efecte, aquests moments, l’ànim entra en una zona de reflexió i en conseqüència apareixen una mar de preguntes que situen el producte en un àmbit molt menys satisfactori. I la primera i més elemental, és què pretenien els creadors d’aquesta proposta tan especial? Per fortuna, o per tot el contrari, aquests creadors –bàsicament Xavier Albertí com a inductor principal– abans de l’estrena van exposar tants objectius que per força havien de resultar difícils d’abastar: representar la primera òpera catalana de la història, mostrar la personalitat de Clavé com a ser polític i apòstol social, apuntar el rerefons polític subjacent de l’obra que dóna títol a l’espectacle, etcètera. A la fi, un cistell d’objectius i d’atots que s’ha desbordat i ha acabat resultant confusionari. Per moltes raons; en primer lloc perquè l’obra de Clavé només s’entreveu d’esquitllentes: per exemple, ni una sola paraula del llibret original; perquè hi ha un gruix de material musical que no té res a veure amb la partitura original i, finalment però no exhaustivament, perquè una tercera part de l’espectacle l’ocupa un discurs verbal intensiu de textos del mateix Clavé i d’Ignasi Iglesias que situen l’ideari polític i social de Clavé; discurs no sempre ben inserit en el si del global de l’espectacle.

Tot això vestit amb una dramatúrgia obsessivament presidida per la ironia i el distanciament humorístic, esquitxat escadusserament per detalls de dubtós sentit, que col·laboren a dissoldre almenys un dels suposats i cabdal dels objectius: mostrar l’home compromès ideològicament del presumptament reivindicat.

Tanmateix, torno al principi, aquest és un espectacle gratificant, amable, divertit, imaginatiu en la distància curta, ben realitzat tant des del punt de vista de les aportacions individuals –Hinojosa, Olivé, Cobos, Fiol, Genís– com en la seva dimensió coral. Podria ser, amb les seves contradiccions, una proposta per fer cartellera còmodament, i nova contradicció, aquí circumscrita a quatre representacions.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *